L'arbre de pisos

El llibre de comodí d’aquests dies, les “Memòries d’ultratomba” de Chateaubriand, em regala una frase que em commou, oportuna per aquests dies de tardor, fresca encara la passejada de dissabte pel cementeri. “Pot ser soc l’únic home en el món que sap que aquestes persones han existit” escriví referint-se a  les fidels amigues de la seva àvia. “Aquest profund oblit que ens segueix, aquest invencible silenci que s’apodera de les nostres tombes, i s’estén més enllà de la nostra casa...” continua en el seu discurs d’ullada melangiosa cap al mon descomparagut. 

Coses d’aquests dies que també afectaven a Vila- Matas  en el seu dietario voluble de diumenge passat – hi ha diumenges que ho paga comprar el País per llegir aquest dietari-. Vila -Matas veu en l’absència de culte als morts una manifestació de la decadència de la cultura de la memòria. Els avantpassats eren part d’un paisatge moral del que ara fugim escapats aprofitant el pont de Tots Sants.

El Cementeri de Palma, Son Tril·lo, és encara un dels indrets més bells de la ciutat, castigat ara per la remor continua de la via de cintura. Pau i contaminació acústica. Renou i bellesa dia i nit.  

La passejada de dissabte, amb el pretext de fer unes fotografies, frescs i olorosos encara els rams d’estranys, és estètica i xafardera. Romanticisme escultòric empeltat de modernisme, una devoció que s’expressa en els àngels serens i en els rostres afligits. Una moda que he vist a tots els cementeris noucentistes que he visitat. Noms i llinatges que es combinen i repeteixen pels segles. Noms de morts coincidents amb noms de vius. Inquietants coincidències.

Hi ha algú que en sap alguna cosa de cadascun d'ells ? Pagaria per un detall, una estella petita de la seva vida.