L'arbre de pisos

El meu Jefe m’ha fet saber que avui era l’aniversari de Jaume I. Ja m’ho podia pensar, despistat de mi, que m’havia sorprès que tot un estant del Corte Ingles fossin biografies i llibres del rei en Jaume i que El País li dedicàs un monogràfic dimecres passat, que no he tengut temps ni massa decisió de llegir. Vuit-cents anys, pensava fa poc, son molts i la resistència de la llegenda i la memòria popular entre noltros, important i mantinguda per vuit segles. Pels segles dels segles, només superada pel propi Jesucrist.  

A la imatge comuna del cavall del Rei en Jaume, observat de petitons entre colomets a la Plaça d’Espanya, jo hi afegesc el d’un altre imatge a un quadre elevat per damunt un portal del rebedor de la casa de l’avi. Un quadre fosc d’un rebedor fosc, amb olor de cuina casolana i excel·lent, que feia companyia a altres dos quadres també descolorits, un Ecce Homo i una escena romàntica, tots de Ricard Carlotta.

El quadret del Rei en Jaume, que ara tenc en usufructe, és una escena que podia haver pintat Anckerman, pot ser amb més bona traça i dimensions, però amb menys força èpica i convicció. L’escena reté l’instant decisiu que el rei marca amb el dit esquerre, indicant a un resignat lloctinent i a  la resta del reial exèrcit, que és el moment d’anar cap on hi ha les tropes  dels pobres morets. Cimera, estendard quatribarrat, escuts també de barres, cavalls i el que pareix el Galatzó al fons. Res hi manca en aquest prolegomen cap a la tragèdia islàmica i la glòria cristiana. Un muntatge quasi periodístic que pareix que ha de prendre moviment com si fos la imatge fixa d’un youtube d’avui en dia.

Del rei en Jaume i les seves armes ho se tot pel bon amic AIA. De Carlotta poc més hem aclarit que el que repeteix la GEM. Aquest estiu el grup de frickis de la xuetologia li vàrem retre un petit homenatge. Sabíem que era fill del palermità Octaviano Carlotta, argenter lliberal arribat a Barcelona el 1823 a lluitar contra els cent mil fills de sant Lluís. En BB ens aclarí que es casà, ja a Palma, amb Cecilia Miró Bonnin. Ricard Carlotta Miró va néixer el 1837 i es guanyà la vida com a argenter i com a pintor, eminentment retratista, d’èxit social notable. Rebé premis i reconeixements a Mallorca, però el seu rastre es perd a Barcelona on va morir amb més de setanta anys, en un any contradictori a les fonts consultades