L'arbre de pisos

A mitjans mes de Setembre, recercant un fons epistolar a la Biblioteca de Catalunya vaig topar amb un poema de Ramon Picó i Campamar que no coneixia i que tant pel seu títol com pel seu contingut em va sorprendre. Després de consultar diversos experts se’m va confirmar que la composició escrita el 1867 i titulada “L’adéu del Jueu”, no ha estat mai publicada ni se’n coneixien de moments referències sobre la seva existència.

Ramon Picó i Campamar (Pollença 1848- Barcelona 1916), malgrat els excel·lents treballs publicats per Margalida Tomàs i per Pere Farrés, i el gran interès de la seva activitat no sols com autor teatral, com a poeta i com a recercador de tradicions populars, sinnó també com  a activista, és un desconegut a Mallorca i fins i tot un eclipsat a Pollença, per altres glòries locals. Home del seu temps, lliberal, romàntic, protagonista  de la Renaixença, i compromès amb la recuperació de la llengua i en la lluita per la igualtat, va viure la major part de la seva vida a Barcelona on va acabar sent secretari particular del Comte Güell

“L’adéu del Jueu” recorre  en forma emotivament dramàtica  els sentiments d’un jove jueu obligat a fugir de l’Illa, de la terra dels seus avantpassats, perseguit per la Inquisició. El mateix Picó deixava Mallorca definitivament el 1872 després d’haver denunciat públicament en un discurs electoral promogut pel Partit Radical a Pollença, la persecució patida pels descendents dels jueus i els actes que el 1823 havien acabat amb aldarulls i robatoris contra els marxandos del carrer. L' exasperació de realistes, frares i carlins va ser de tal violència que Picó necessità protecció per evitar que fos apallissat sense pietat.

El poema redescobert  confirma la insistència de Picó – del que ja es coneixia el poema “La filla de l’argenter”-  en botar-se la restricció que els propis poetes xuetes de la Renaixènça s’imposen de no tractar el tema que els preocupa i els margina. Així, Picó esdevé, juntament amb el Canonge Tarongí, l’única veu que és capaç de denunciar la doble moral de l’església i la crueltat social d’una comunitat que conviu i manté les aparences amb una classe a la que segrega amb obstinació