L'arbre de pisos

Avui a primera hora del matí, estant al Vall d’Aran,  m’han telefonat per donar-me la noticia de la mort d’Antoni Obrador. Una mort avisada feia estona, però que ell s’entestava en allunyar amb la seva feina, mantenint moltes de les seves activitats, escrivint, i sense aturar-se de projectar el futur.

En Toni Obrador ha estat un cas singular de ciutadà compromès amb la seva terra, amb la cultura catalana, amb la seva professió i sobretot, amb el seu hospital. Compromís, aquest darrer, que el va dur a acceptar la Direcció Assistencial i la Gerència de Son Dureta, en temps de Bartomeu Cabrer – amb qui estava unit estretament -  i a lluitar infructuosament perquè l’hospital es reformés. Un hospital renovat que no ha pogut veure.

Va ser precisament en el seu pas per la gestió i en els anys posteriors quan vàrem tenir un tracte més intens i còmplice, i en els que vaig aprendre a  interpretar la seva fina ironia felanitxera, a admirar la seva capacitat de feina i a respectar la seva fe i valentia per defensar els canvis  que calia operar en la sanitat mallorquina. Aquesta actitud de militant tranquil, que mai abandonava la primera fila, donant la cara, sempre va exasperar als immobilistes i ultraconservadors, enemics seus,  que el temien i el detractaven.

Aquests anys a Barcelona, he pogut tornar a constatar que en Toni Obrador era un dels pocs metges mallorquins familiars a Catalunya. Un fix a la travessa. Un referent per a molts del sector, que en pensar en qui es podia fer o organitzar alguna cosa a Mallorca, sempre anaven a parar al mateix nom. Un nom del que més d’una vegada he pogut contestar amb confiança i orgull, quan ha sorgit, " si, és molt amic meu".

Antoni Obrador, amb majúscules. Un home que sabia qui eren els seus

Fa poc ha tancat el Cafè Moka, el Moka Verd del carrer de Sant Miquel, perquè un altre Bar Moka, el de la Porta de Sant Antoni fa anys que va tancar i poca gent en deu tenir memòria. Els meus records del Moka van de la primera contemplació embadalida d’una greixonera flamejant per la combustió del rom, al darrer cafè que hi vaig fer a la barra, just fa dos mesos, fent temps per anar al notari. Enmig, molts de cafès, molts de gelats i molts de berenars. Lloc de cites i de trobades d’amics de joventut, que contrastàvem amb les atencions i l’ estil de cambrers amb segell propi. Com no recordar l’humor i el posat, estil Clark Gable, d’en  Sebastià Bagur amb qui sempre hi havia una dosi amagada de complicitat ?

De l’accelerat canvi de pell de Palma els cafès n’han rebut una bona batzegada, però no crec que, ni de bon tros, n’hagin estat els afectats principals de les mutacions d’estil de vida, de la pressió immobiliària i de la voracitat de les grans superfícies, supermercats i cadenes comercials. Sens dubte el primer lloc de l’escalafó és per les botigues de vendre, els colmados, les tendes de queviures, que han ressorgit en alguns indrets amb fórmules d’horari continuat, ofertes de basar, o com a selectes comerços de productes estranys i de qualitat. Darrera hi ha una filera de tancaments encapçalada per les lleteries i les carboneries– en deu quedar alguna ? – i seguida per merceries, ferreteries, sastreries, drogueries, llibreries... de les que sobreviuen les que suporten testimonialment la tradició familiar.

Però la llista de bars i cafeteries que record és voluminosa i diversa i te el valor confegit, quasi físic, d’associar-se a olors, sabors, renous i personatges. Cafès als que no se si vaig entrar mai o en tenc un record imaginat, com el Riskal, i records ben vius i llunyans com el de les pintures humorístiques de Ca’s Xato. El primer gust amarg d’un culet de cervesa al Cafè Suís del carrer de Sant Miquel; les ensaladilles russes i el peixet del Celler Catalan del carrer de l’Unió, prop de ca'n Codina; els variats de Ca’s Sogre, al carrer de la Pelleteria i els primers xoriguers a la bodega del mateix carrer. Els aperitius del Bar Liceu i les transformacions del Bar Rosales, que ha estat Gabi, San Miguel, Txozna i ara no se que li diuen. El respecte que imposaven el Formentor o l’estantís Miami; l’ambient acollidor i mantegós de les granges, la Granja Reus, La Granja Oliver, La Granja Royal. El tumult dels dissabtes al Cafè Mahonès i altres cafès de la Plaça Major i el rebombori de passatgers a Ca’n Meca o a la Cafeteria Rio. Els primers bars amb música a la zona de les drassanes i tot el que un temps va ser Gomila, tant que no cap a un post.

A Tegucigalpa els dos darrers dies  ha fet un vent huracanat que em feia témer si avui sortiria l’avió.

L’aeroport de Toncontin obliga a uns aterratges de film d’aquells de passar pena. No apte per popons de l’aviació. Per arribar a la pista l’avió ho fa entrant a una mena de canó entre muntanyes, prenent una posició totalment escorat sobre una de les ales. Si un és lluny de la finestreta, no sap que passa i  la  penada que pateix és grossa. Si un pot guaitar i li toca el costat de l’esquerra, veu aquella ala molt més baixa que passa ran de les voreres del canó i que és a punt de tocar les teulades de les cases. En aquest cas el perill, contemplat directament pareix menor

 A Tegucigalpa han posat els arbres de Nadal i els llumets a alguns carrers cèntrics. El verd dels "cerros" després de l'època de pluges, la fa un poc més agradable. Ara diuen que comença l'estiu, és a dir no pluja, però els dies son més freds.

Finalment hem sortit i hem iniciat el ritual de l'aeroportuaria comèdia: quatre registres, de moment, fins a Miami

Ahir va acabar la reunió de l’Organització Panamericana de Salut a la que he assistit i avui m’ha tocat fer temps abans de partir a Honduras. Panamà es justifica pel Canal i la seva història és, únicament, la història del Canal. La història de la sang dels fracassos dels francesos, als que honoren a un dels punts més cèntrics de la ciutat, la història de les dictadures militars– nuestro hijo de puta – i  la de la darrera invasió americana, increïblement recent i cruenta a  l’estil de la casa Bush. Tot pel canal que ara atreu doblers colombians per rentar - como no - construint gratacels.

Els dissabtes és el dia que es pot fer un circuit que s’endinsa en el canal en versió reduïda – cinc hores – o en versió completa de vuit hores.

El Canal iguala grans i petits: tots fan estricte coa per entrar i tots han d’haver pagat amb 48 hores d’antelació les taxes que de mitjana, pels grans vaixells de càrrega, son de cent mil dòlars per passar de banda a banda. Tots paguen i tots esperen torn, des del veler, que teníem devora i que devia fer sis o set metres d’eslora fins els enormes “Panamax” que s’ajusten als límits permesos de 32,3 metres de mànega i 294 de llargària. Inclús  els submarins no tenen més remei que surar i posar-se a la fila.

El circuit turístic no és postís, tot i les concessions a la galeria d’americans jubilats, que aconsegueixen un “certificat oficial” d’haver creuat el canal amb foto i tot. L’entrada al canal la marca el pas per davall del Puente de las Americas, un pont colossal, alt i modern, dels anys seixanta, que uneix els dos costats de l’istme. Hi ha trull de pràctics i remolcadors amunt i avall i els barcos es superen uns als altres per assegurar l’ordre que els correspon. Passat el pont, el pas s’estreny i es produeix una calma expectant. Els vaixells alenteixen la marxa, no hi ha corredisses i els pilots oficials, que han pujat als vaixells fent segurs equilibris, prenen el comandament.

Ara els pràctics es mouen amb precissió i agilitat, com sabent-se els protagonistes i responsables principals. L'enorme nau carregada de vehicles, que ens precedeix, sembla ara fer de guia, indicant-nos quin serà el nostre camí a distància. En posar proa cap el canal comença a córrer l’aire. L’espera, però, es fa llarga i avorrida. La silueta del vaixell que va davant i que ja és darrera les comportes de la primera resclosa de Miraflores, va pujant poc a poc. Pelicans i altres aus de bec llarg fan una festa de peixos estormiats per la mescla d’aigües dolça i salada.

Darrera noltros es tanca la comporta i la primera cambra de parets altes, sobrada d’amplària i amb llit d’aigua bruta fa, una impressió claustrofòbica per uns moments, fins que el receptacle comença a omplir-se d’aigua i iniciam la remuntada ràpidament. L’operació es repeteix a la segona resclosa amb menys emoció i, un poc més amunt a la resclosa de Pedro Miguel  ja és una rutina que acabarà al Lago Gatun.

Vegetació tropical als dos costats amb voreres fangoses per la marea baixa. Més enllà, al Pas Culebra, on es talla la cordillera, i on les obres varen ser més dures i complicades,  es barregen les feines permanents de dragat amb les d’ampliació, aprovada fa pocs dies en referendum, que han de possibilitar el pas dels post- Panamax. El Puente del Centenario estrenat fa poc és la darrera incorporació al conjunt d’obra humana que encara no ha acabat.

A Gamboa deixam els més convençuts que faran un tram més per veure l'Atlantic de bon de veres.

Per vint balboas (o vint US dolars, que és el mateix en aquest dolaritzat país) el taxista m'ha fet dues hores i mitja de voltes per casc vell, fent aturades com fan els tourist bus. La part vella de Ciudad de Panamà és un destartalat patrimoni de la humanitat, de cases apuntalades, amb balustrades pintades o balcons de fusta. Solars buits, testimonis de l'existència d'algún enfonsament i finques que només son una façana fantasme. Carrerons simpàtics que sempre acaben a una placeta botànica.

El paisatge humà, una delicia. Un barber enmig del carrer talla el cabell amb tisora a un vell de cabells blancs ssegut a una cadira; una protesta davant el palau de govern provoca un embotellament i una orquestra de bocines; a migdia les escolars preadolescents tornen a casa amb els seus uniformes. Desenfeinats que venen de tot a entrades fosques. El taxista m'explica que Ruben Blades (bleids, pronuncia ell) és el ministre de turisme i després me'n conta una de pirates, el Pirata Morgan, a qui varen enganar pintant el daurat altar barroc de San José de color blanc.

Li dic si em pot dur a una llibreria i acab davant una farmàcia descomunal, on els llibres s'alternen amb licors, galletes i petits electrodomestics. Davant la farmacia un taller de cotxes s'anuncia com "suplidora de llantas"