L'arbre de pisos

Escriure avui de Carlos Cristos te poc mèrit, ara que s’ha fet públic el reconeixement al film  Las alas de la vida,  del valencià Toni Canet,  del que n’és el protagonista.  Ho dic perquè  sense el premi obtingut a la Seminci de Valladolid pel documental, sense el propi documental que expressa la seva mirada des de la malaltia degenerativa que pateix i sense aquesta ditxosa atrofia que se’l menja, la peculiar personalitat de Carlos Cristos és digna  per si mateixa de consideració, respecte i admiració.

L’èxit del que ha estat el seu projecte obsessiu de quatre anys, dut endavant en condicions de cada vegada més fràgils, s’explica i era augurable  coneixent la seva caparrudesa, la seva capacitat de feina, i  la seva honestedat, dins una personalitat compromesa i obsessiva, expressada sempre amb una naturalitat sense complexes ni doble llenguatge, que desarma  qualsevol.

El Carlos Cristos, que ara fa poc més d’un any que no veig, però que contesta els correus, envia informacions científiques i de denuncia i s’entesta en programar noves “convocatòries” d’amics a pesar de l’esforç que li suposa, ha canviat molt poc la seva manera de ser,  a pesar del deteriorament físic que li dificulta de forma important la mobilitat, el treball amb l’ordinador i sobretot la socialització.

Metge de Família humà i humanista, polifacètic, músic, informàtic i esportista, la descripció de Carlos Cristos només es pot fer analitzant el resultat de passar pel turmix les miques que componen una personalitat molt particular amb trets contradictoris de savi despistat, contestatari, rigorós, lleial, crític i autocrític, exigent, amic, compassiu, filantròpic, reivindicatiu... Un home del futur amb valors permanents, que afirma, en una recent entrevista, que ha trobat en perdonar una de les més grans compensacions.