L'arbre de pisos

A la sortida del recinte els visitants esperen pacients el seu torn per signar un dels llibres d’escrits de suport a la candidatura de Machu Picchu a la llista de les noves set meravelles  del  món. Els milers de turistes que cada dia fan els recorreguts, és converteixen en segurs i apassionats publicistes del guardó per les runes incas.  I si no ho fan només sortir, tenen altres oportunitats, ja que tot el Perú turístic és un reclam d’adhesions. Es un objectiu nacional.

La impressió que fa Machu Picchu no la fa tant  la ciutat bastida i abandonada abans que els espanyols hi arribassin, de per si prodigiosa i de dimensions equilibrades. Es molt més la seducció del lloc, el seu misteri, el contrast entre la gúbia del Waina Picchu i els fondals del riu Urubumba i l’equilibri singular del conjunt asimètric. Tot això és el que suscita la sensació d’estar realment al centre dels quatre punts cardinals, a un lloc sagrat, on s’alena una atmosfera pròpia, que no aconsegueix trencar ni l’excés d’humanitat, de grups guiats, de vells i de joves que hi deambulen  i tresquen contínuament.

Hi ha pocs llocs del mon que superin la prova de la invasió turística i que sotmesos a la depredació de les riades humanes i al seu consum continuat, s’aguantin i mantenguin la seva bellesa, pocs – i alguns indignes – competidors ha de trobar en aquest ranking postmodern.

Machu Picchu convida a tombar-se sobre l’herba d’una de les marjades, mirar i no fer res més que captar el lloc i paladejar-lo. De segur que la contemplació en silenci, és la pregària laica que em demanava que hi fes un bon amic.