L'arbre de pisos

He baixat la Cuesta de San Blas, seguint la música padacera d'una processó que transportava dues petites capelletes. He anat darrera la música repertitiva fins que s'ha perdut a un barri distant del centre de Cuzco.

A la Placeta de San Blas també hi havia uns novís que es feien fotos davat la cascada de la font. Uns altres acabats de casar, sortien de l'Esglèsia dels Jesuites al pas lent i disonant d'una marxa wagneriana.

Es hora de sopar i les infinites botigues de teixits d'alpaca, de quadrets de sants i motius indígenes, de souvenirs o les joierires i farmacies estan obertes i animades. Turistes i més turistes. Gent que demana i em diu papá. Condors passen per tots els cantons.

La nit a Cuzco reten el gris de les pedres perfectes i de les costes empedrades. L'horabaixa he vist tot un catàleg  de pedres tallades. Tots els homenatges al sol i la lluna: les de Qorikancha, base del convet de monges dominiques, antic temple, ara híbrid d'expoli i fanatisme; les murades de Saqsaywaman compostes de grans menhirs treballats que composen una filera que imita el llamp; la fortalesa de Pukapukara; la font de la fertilitat de Tombomachay; els laberints sagrats de Q'engo....

Una sopa calenta de piura i a pujar costetes perdent l'alè.