L'arbre de pisos

Dia 27 de Maig no aniré al meu Col·legi Electoral a dipositar les paperetes amb el  meu vot. No ho faré perquè ho vaig fer ahir, després de dinar, a l’oficina de correus de l’Avinguda de Roma de Barcelona, en dilluns i sense coes.

Tot canvia i evoluciona, però completar el vot per correu és igual de laboriós que fa trenta anys. El votant per correu hauria de ser reconegut per la seva previsió, per l’estalvi de campanya electoral que fa i per l’esforç  i  la paciència que inverteix en exercir el seu deure. Com a mínim, quan vota, a correus mateix li haurien de fer entrega d'un val de descompte del 25 %, que no servís per res, com els vals que em dona Spanair cada cop que el vol surt amb retard, darrerament sempre, per cert.

Per contra l’anar i tornar de correus, permet una contemplació detallada de les paperetes que el dia de les votacions és mala de fer. Hi ha, per exemple, una candidatura que fa del lema “Por un mundo más justo” el seu nom de partit i un desig que deu tenir més adeptes que els vots que poden recollir. Una altre, més curiosa, la CenB, presenta per logotip una cadira buida, com les del pintor Horacio Sapere, però que pareix que s’exclama, com les dels tebeos antics. Aquesta candidatura fa del vot el seu fracàs: demanen el vot en blanc i per tant el pitjor favor que poden rebre és aconseguir adeptes i votants.  Hi ha també, en el paquetet de paperetes, quatre candidatures,  Partido Balear, Partit Illenc de ses Illes Balears, Unió d’es Pobble Baléà (sic) i sa Clau, que intuesc que deuen tenir un programa i unes aspiracions similars. Es una intuïció poc científica, basada en la intuïció de la part femenina que tots tenim, i que en bona lògica  els hauria de convèncer a fer un bloc (o un bloqu) si volen arribar a tenir algun representant algun dia, a quealsevol dels parlaments, consells o ajuntaments.

Ahir vaig passejar les paperetes per la feina, com un trofeu precoç, i vaig mostrar-les a alguns companys de treball, per fer-ne el xafardeig. Més d’un volia comprovar el nom de na Mª de la Pau Janer (INDEPENDIENTE), el llegien i feien algunes capades, comprovant que el que sabien era cert: és candidata del PP, cosa que a Catalunya no s’expliquen de cap de les maneres. Per altres, la curiositat era que el Bloc inclogués a ERC, - “no els perjudica això ?” em demanaven - cosa que a Catalunya tampoc s’expliquen. I d’altres es sorprenien que a les candidatures socialistes fos més gran el PSOE que el PSIB, cosa que a Catalunya no s’entendria. Tots s'impresionen que votem tantes coses, cosa que a Catalunya no sabien.

Els diumenges he adoptat el costum de comprar La Vanguardia a darrera hora, a l’aeroport de Palma, per  llegir-la en el vol de nit de retorn a Barcelona. A l’edició feixuga i encara amb fort olor  de tinta – mamare ensumava el diari per saber si era el del dia i no haver de posar-se les ulleres- hi trob els articles de dos col·laboradors, Fabià Estapé i Joan de Sagarra, que paguen la compra de noticies envellides. Un i l’altre, dues maneres de tornada, una més professoral, l’altre més narcisa, les dues de gran experiència, em delecten el trajecte amb el seu to vitalista i descarat. La seva mirada flemàtica, madura i directe  m’ajuda a superar el trànsit cap a la setmana que comença. Em posen de bon humor en un moment especialment depressiu del cicle setmanal. 

L’exemplar de diumenge passat tenia, a més, un caire rotundament electoral. La portada de les eleccions franceses caducada des de feia dues hores, deixava un petit raconet en el que s’augurava la victòria de Matas a les eleccions Balears. Una sort de notícia,  – vaig pensar – que a l’interior entrava en detalls, perquè, com vaig preveure, acabaria amb la enutjosa pregunta sobre qui guanyarà les eleccions a “Les Illes” que em repetien els catalans i que jo havia estat  incapaç fins el moment de respondre amb frases curtes. Els barcelonins son extremadament crèduls amb el que llegeixen a la premsa o senten als noticiaris. La pregunta no s’ha repetit, com pronosticava  i els meus inútils esforços per explicar-me i donar a entendre com veig les coses de Mallorca, s’han fet  innecessaris. Els diaris em guanyen, s’errin o no. 

Però l’apartat que més em va impactar de La Vanguardia dominical, varen ser dos quadrets paral·lels en els que es contrastaven els dos decàlegs dels candidats a la presidència de França. La seva claredat, la discrepància de les propostes, la divergència en els plantejaments  i la facilitat amb la que es definien dos models d’encarar un programa i la política d’estat, em va commoure i satisfer. Dues versions de  la dreta i l’esquerra, amb poc espai per la demagògia – si per la teatralització com vérem al debat en directe – sense promeses ni focs d’artifici, amb solucions discordants, però clares, per mirar de treure el seu país de la  gran crisi social, de model, d’ubicació i de paper internacional en que es troba.  Una nitidesa directe, sense subterfugis ni tòpics, entenedora, original, que aquí es va perdre a la mateixa velocitat que s’han perdut els votants. 

L’esquerra francesa, una manera d’esquerra, ha mort amb una dignitat i un vigor que fan enveja. Ha perdut amb l’energia de sobres per refer un nou discurs després de la crisi que patirà. El país mirarà de recuperar el temps amb una opció menys dretana del que sembla a primera vista, per un país centralitzat i burocratitzat, al que un toc lliberal tampoc li farà mal. Sarkozy no m’agrada perquè juga amb foc en temes socials, per la seva prepotència i els seus amics i perquè la dreta acaba mostrant el llautó quan es baixa la guàrdia. Però la seva contrincant, l'esperança de molta esquerra i, per a mi, més valenta, atractiva i honesta, no ha acabat de donar el gir propi d’una esquerra de futur. No seran bon temps pels francesos, però, de moment, han anat a votar. 

I a Mallorca ? Ara ningú m’ho demana.

Demà a les set i mitja es presenta el  poema inèdit de Ramon Picó i Campamar l’Adéu del Jueu, editat per  la Fundació Guillem Cifre de Colonya i il·lustrat per Jaume Pinya en un acte al Consell Mallorca, que comptarà amb l’al·licient d’una conferència de Margalida Tomàs, la persona que més sap sobre l’autor i el del regal del llibre.

L’edició d’aquest llibre amb traduccions al castellà, anglès, francès, alemany i hebreu, ha resultat més laboriosa del que m’hauria pensat, però m’ha ajudat a descobrir un personatge de biografia apassionant, fins fa poc oblidat dels mallorquins. La difusió del poema es situa en un moment que de mica en mica han anat publicant-se algunes de les seves obres més destacades: els poemes Garraf i La filla de l’Argenter per part de El Gall de Pollença i el drama històric Cor de Roure a cura de Pere Farrés.  

Picó va passar del radicalisme lliberal de la seva joventut, del que el poema, n’és una bona mostra, al catalanisme polític que el va fer acabar a la Lliga. És en la primera etapa de rebel·lió quan no pot consentir la discriminació de mallorquins per mallorquins i quan surt en defensa d’un altre valent, el canonge Josep Valentí i Cortès, que s’havia atrevit a denunciar les desigualtats. Passats els tumultuosos i romàntics inicis, va trobar la seva estabilitat com a secretari de Eusebi Güell, i aquesta situació el va convertir en una persona rellevant de la vida cultural i política de Catalunya. Va ser President de la Jove Catalunya, del Centre Excursionista de Catalunya, de l’ateneu Barcelonès. Va ser del grup redactor de les Bases de Manresa,  col·laborador de Mossèn Antoni Mª  Alcover en la tasca del Diccionari i participant del I Congrés de la Llengua Catalana 

La boira que feia a l'aeroport de Fuenterrabia ha desviat el meu vol a Bilbao de forma no prevista. Hi havia de fer l'horabaixa, després d'un matí de feina a Sant Sebastià,  però l'arribada matutina m'ha regalat temps per tornar al Guggenheim i veure dues fantàstiques exposicions antològiques, la de Palazuelo i la de Kiefer.

Fa quatre anys,  una visita a una col·lecció d'art contemporani de Berlin, em va descobrir a Anselm Kiefer, i les seves grans teles - biblioteques, paisatges - barcelonianes "avant la lettre", dels anys vuitanta. De llavors ençà he seguit les informacions sobre la seva obra, i adesiara n'he trobat alguna als museus, però fins avui no havia vist un conjunt d'obra tan impresionant com el que es mostra a Bilbao, tota una completa retrospectiva d'un dels grans monstres vius de l'art actual.

La mostra s'inicia al mateix hall amb una impresionant obra, de gran alçada: un paisatge desolat i gris, que soporta un poema de Paul Celan, l'escritor jueu-romanés que va sobreviure a l'holocaust. El monument reforçat amb plom, fang, guix, alambres i altres materials és a la part de dalt un cel inquietant, poblat i gris, però a la part mitja hi ha flors de fertilitat, que inciten a l'optimisme. La fascinació pel plom, fruit de l'observació de la reparació d'una canonada, s'explica per les característiques físiques i simbòliques d'aquest metall, que és munició de bala i a l'hora protegeix de les radiacions; dúctil i feixuc; verinós i sempre trist; maleable i contundent...

Hi ha plom també en les composicions conceptuals dedicades a les dones: les reines de França, una genealogia que condueix a l'extinció, i en els llits buits, impressionants, com tombes, que son un homenatge a les dones de la Revolució Francesa, i les dones de les mitologies de l'antiguitat (Circe, Claudia Quinta, Tusnelda...) amb les seves testes simbòliques dels seus mites. Plom també en els vaixells que fan absurdes batalles navals, en record del futuriste i desbaratat poeta visionari rus Velimir Khlebnikov, que havia profetitzat cada quants cents d'anys hi hauria un gran desastre militar marítim. El Kiefer més recercador es fa patent en el tractament de la creació, seguint les explicacions de la càbala: una creació independent i lliure, que és la que l'ha fet extasiar-se davant les constel·lacions reconegudes des d'un observatori hindú.

Les representacions, la individualitat dels objectes, dels vestits, condueixen a pensar també en Beuys, mestre informal, però aquest entenia l'art com a "veritat" amb la que es podia influir en el comportament dels homes, mentres que Kiefer és relativista i excèptic i s'esforça per allunyar-se de tot absolutisme i tot dogma. Per això, pot ser, torna als camps tristos i melancòlics d'arbres secs arrenglerats, a la solitud dels grisos i els ocres, que tornen a insinuar el que vaig veure en aquella primera exposició de Berlin

Dissabte passat, després d’una breu excursió, el fill petit d’un bon amic – encara tenim amics que tenen fills petits ! – demanava un Laccao, a l'hora del cafè. Immediatament, com si fos un concurs de glosat, el lema de laccao, laccao, bebida de campeones, fou contestat per un, a la salida Frontón Balear, emocionantes partidas, quinielas americans, i un tercer replicava, palo, palo palo tunel...la cosa continuà com a prova que els madurs conservam ressorts de la memòria que se’ns disparen automàticament.

El Laccao és per mi la imatge d’un temps d’aficions escindides: futbol o toros – com ara mar o muntanya – ara caducades a la nostra Illa, però que gràcies a l’Ajuntament de Barcelona poden tornar a revifar a la meva ciutat d’entresetmana.

La meva família paterna era decididament taurina, des de temps immemorial. Si més no d’aquella època que hi havia ofertes especials per  anar a veure  les corrides de Barcelona o de València o que hi havia trens especials per baixar a ciutat a veure els toros de mort. De l’època de la Plaça Vella. D’abans d’en Delmonte, d’en Quinito o d’en Percàs. En canvi, un sector de la família materna era mallorquinista dels temps de l’Alfonso XIII, de quan l’esport era una modernitat

Els diumenges d’estiu m’estafaril·lava observant la botella de Laccao que era al mig de la Plaça de Toros, abans de començar la funció. Poc antes que la Banda de l’Aldeana s’arranqués amb el Pan i Toros, un home s’avançava cap els medios, obria una porteta de la botella, s’hi ficava dedins i la feia caminar amb una normalitat surrealista. Una botella amb cames !. Traspassava el callejon i finalment la botella reposava, fins el diumenge següent, prop del pati de cavalls, amb una misteriosa porteta que m’hauria agradat violar.

Al Lluís Sitjar en canvi, no hi havia botelles caminadores, però el recitatiu, com una oració prèvia al ritus futbolístic, també quedava gravat per sempre en el capet dels infants que hi anaven.

Però no és només el record de la infància. El Laccao,- crec que inventat per Tomas Cano – és un dels productes sublims de la terra. Una espècie a protegir. La seva qualitat no ha estat empatada per cap altre marca amb més potència multinacional. La seva resistència increïble hauria d’esser reconeguda per  les nostres autoritats tan donades als premis, reconeixements i homenatges. Ara, que el Consell i el Govern poblen les nostres rotondes d’escultures espantoses, pot ser en podrien reservar una per posar-hi la botella de Laccao, si és que encara existeix ( i si no existeix que en facin una de nova) Si la hi posen,  més d’un – entre ells jo -  hi donarà la volta sencera, la vuelta al ruedo que el Laccao es mereix