L'arbre de pisos

Sortint de ca nostra avui dematí hi havia un nin petit plorant sense consol

   -  Ha pegat un suco – deia un homo vell, que acompanyava l’al·lotet a un altre homo - .

Un suco ! Feia estona que no sentia la paraula, que no és morta del tot, però que és altament infreqüent a Ciutat.  Quan érem petits pegàvem sucos, una paraula simpàtica  que semblava treure transcendència al cop que havíem pegat amb el cap i que es tractava posant una pesseta al braverol perquè la banya no fos tan escandalosa.

Però ja amb el corrector de word, que no me l’ha subratllat, pensant que era un verb (la primera persona del  present de sucar), però que s’ha  desorientat del tot quan he escrit sucos en plural, he vist que això del suco devia estar poc estès. Tampoc el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ni el de l’Enciclopèdia saben res dels nins que peguen sucos. Per sort el DCVB el defineix com “cop donat amb el cap” i remet al mot suc que te el mateix significat que en castellà cabezazo o topetazo 

Però és, com sempre, Coromines, qui s’estén i delecta amb especulacions etimològiques i amb detalls filològics. Suc i suca, que signifiquen “turó prominent o cap”, que en català prenen el significat de cap humà o punta del cap humà o d’una bèstia, son els germans grans del suco. Diu Coromines que el mot, ja decadent a l’Edat Mitjana, s’ha conservat “a les conservadores terres de  Mallorca i dels Monts Ibèrics” , on hi ha referències freqüents de sucades,  sucs i sucos i on sucar vol dir pegar amb el cap a qualque banda. Coromines recorre les llengües romàniques per discutir els  parentescs entre paraules que denominen la carabassa, com  zucca paraula que en italià te el doble significat de carabassa i de cim o cap i que per alguns podria indicar una arrel comuna indoeuropea i fa molts més itineraris sucant aquí i allà.

En fi, un plaer seguir la vida mortal de les paraules i comprovar en ple Eixample de Palma que els nins peguen sucos i que alguns avis conreen la llengua materna.

Això m’ha fet pensar en que fa poc llegia la contesta que donava Hannah Arendt quan el seu entrevistador li demana que n’ha quedat per ella de l’Alemanya anterior al nazisme, “ Que n’ha quedat ? . N’ha quedat la llengua. Sempre m’he negat a perdre la llengua materna. En alemany em permeto coses que en anglès no em permetria.  Fins i tot en els moments més durs, vaig pensar: que has de fer ? no és pas la llengua que s’ha tornat boja. I en segon lloc: no hi ha cap substitut per a la llengua materna”

Dissabte passat, que plovia i era impossible passejar per Palma, vàrem aprofitar per anar a veure l’exposició retrospectiva de Marc Heine al Casal Solleric. A finals de Novembre havíem vist la noticia que anuniava la mostra al Balears, amb una fotografia en la que Marc era substituït pel seu fill Damià.  L’admiració per la seva persona i la seva obra ve de fa vint i cinc anys, quan alguns caps de setmana pujàvem a Deià a veure na Francisca o quedàvem a sopar i jeure a ca seva per descobrir l’endemà amb ella, un nou pas amagat per pujar al Teix.

Els collages d’en Marc i la puresa del seu abstracte, ens acompanyaven. Les formes corbes, de dibuix marcat i els colors expressius, però poc habituals, els feia especialment poètics. Era un abstracte clàssic, antic, però a l’hora viu i actual. Però ni gosaven dir-li que ens agradava, ni érem capaços de xerrar amb ell d’art, temorosos que ens sortís amb una de les seves habituals despotricades i trenquéssim la màgia que es respirava a la seva casa tranquil·la. Parlàvem de política, dels canvis de la societat, del progrés. I Marc, sempre informat, escoltador fidel de la BBC, lector empedernit de diaris i revistes, home culte, despotricava i despotricava. S’indignava, gesticulava, quan sopàvem o quan ell anava d’una part a l’altre de la casa, sempre ocupat.

Marc Heine no és més conegut, ni més admirat, com a artista, perquè no ha volgut. Per coherència i per convicció. Va canviar el futur a Nova York per la pau de Deià, ja fa més de quaranta anys. Ha evitat els circuits comercials, però ha estat present a Deià per qui ha volgut conèixer i delectar la seva obra a la seva galeria. Si la gent d’aquí no l’ha descobert, pot ser s’ho ha de fer mirar la gent d’aquí. Tampoc hagués descobert Miró per si mateixa.

Marc Heine, nat a Leipzig el 1919, dins una família jueva, prototip de l’entorn cult i burgès anterior al desastre nazi, va ser refugiat a Suïssa i a París, amb temps per retornar a Berlín a admirar l’art degenerat. Instal·lat als Estats Units, acabaria per  adquirir la nacionalitat americana i servir a l’exèrcit que contribuiria a lliberar Europa. L’any 1958 s’instal·la a Deià des d’on prepara exposicions internacionals que el retornen adesiara al mon que va decidir abandonar

Un dels fets que més m’ha alarmat, en tres anys de transeüntisme, és la impressió que fa des de fora, constatar la continua emissió de missatges negatius sobre el propi  país que es fa des de Mallorca i que arriben a conformar un estereotip, una imatge deformada, que no es correspon amb tota la realitat objectiva. Les noticies, les opinions als blogs, les declaracions de polítics i personatges rellevants, condueixen, segurament amb bona intenció, a una imatge unidimensional i negativa, com passa amb les informacions que arriben de Colombia, del País Basc o d’Israel.

Sortint de ca nostra avui de matí he topat amb dues màquines grotesques i renoueres dedicades a eliminar les fulles dels lledoners que aquest dies comencen a caure. L’una manejada per un home que va  a peu, fa fugir  les fulles amb un tub expirador i renouer. L’home va jugant amb les fulles que espanta, - no se si per l’airé a pressió o pel propi renou - fins que aconsegueix fer una teringa de fulles de tot el carrer. Una vegada ha fet aquesta composició efímera, actua l’altre màquina renouera, aquesta molt més complexa, ja que consta d’un vehicle a motor amb un conductor assegut que disposa de “mandos” més enrevessats i d’un tub inspirador de dimensions més grans.  La funció de la segona màquina, a més de fer més renou, que la primera, consisteix en xuclar les fulles alineades gràcies a la màquina primera. El carrer queda impecable i les fulles aprofiten que ha fuit el renou per tornar a caure.

Aquestes gràcies de la modernitat m’ajuden a comprendre  l’evolució tecnològica de la humanitat, que pareix que fa carreres amb l’estupidesa humana per aconseguir el pollastre. L’únic inequívoc, de moment, és que la segona fa molt més renou per arribar a la meta.

Avui m’ha arribat la contestació als correus enviats ahir a alguns amics xilens. Un diu així 

Estimado Josep:

Una gran alegría me has dado hoy al leer tus hermosas palabras.Me preocupa que ha hecho el infierno para merecer tanto mal con esta nueva visita del Dictador, quien ha llegado allì para quedarse por los siglos de los siglos.  Un gran abrazo y mis sentimientos de amistad hacia tí y los demás colegas de CHC, a quienes recuerdo siempre con mucho agrado.Ojalà que pase en Chile lo que sucedió después de la muerte de Franco en tu país.

Abrazos

Héctor 

Agost de 1998. Un diumenge tapat i fred, arribava a Santiago per primera vegada a les vuit  del matí. Vaig demanar al taxista que em dugués al Palacio de la Moneda. La ciutat era deserta encara. L’edifici de govern, decepcionant  per les seves dimensions, que un imagina més colossals,  impressionava aquell diumenge per la seva grisor, les seves reixes, les portes tancades, que s'obrien per deixar pas a algún vehicle militar i per l’actitud poc sociable dels carrabiners que hi feien guàrdia. Mirant al cel tapat vaig imaginar els avions que l’havien bombardejat quinze anys abans. Santiago ensangrentada. Poc a poc la ciutat e desxondia.

Xile era, malgrat el govern de la Concertación de Frei, un país vigilat, una societat fraccionada, encara esparverada per l’ombra del que els diaris anomenaven com el General ( r) o el Senador Vitalicio. A la plaça principal de Calama, sota els pebreboners, un monolit amb la llista d’assassinats per la Caravana de la Muerte, passava quasi desapercebuda, però passar per davant l’antic quarter, on eren torturats abans de morir, una zona desèrtica, fosca i sempre ventosa de la capital del desert d’Atacama, feia feredat. 

El segón viatge a Xile, l’Octubre del mateix any, coincidia, quasi dia per dia, amb la retenció de Pinochet a Londres. Sorprenentment, la gent s’amollava a discutir de política i l’escissió entre momios i demòcrates era més evident. L’envestida antiespanyola dels primers, ens feia sentir poc segurs i el govern proclamava el subterfugi de la dignitat nacional, per evitar que el dictador fos extradit a Espanya. Uns confiaven en Garzón; altres en Blair i Aznar 

El darrer vespre abans de tornar, a Pio Nono, prop del Bar Venecia, la música de Victor Jara, que sortia d’un baret ens va emocionar i hi varem entrar a prendre el darrer pisco sour. Començava la tardor pel general ( r) i calia celebrar-ho a Xile, el país amb més futur democràtic d’America Llatina, que ara espera que “pase en Chile lo que sucedió después de la muerte de Franco en tu país”.