L'arbre de pisos

Home tranquil, però persistent, de caràcter més mallorquí que americà, fidel com a parroquià de la nostra botiga familiar, adaptat a la simbiosi client- amic, que un temps definia les relacions entre botiguer i comprador habitual. Afable, discret, coneixíem els seus èxits,  les seves inquietuds i alguns dels seus problemes i preocupacions. A ca’n Pomar Flores va insistir que li presentassim Joan Miró qui, a pesar de la resistència inicial, el va tractar amb simpatia i respecte.

M’agrada més l’Ulbricht retratista, amb obres molt notables, que el paisatgista. Molt personal en ambdues modalitats, potser la darrera, de gran èxit comercial els anys setanta i vuitanta, va quedar massa detinguda per l’exigència dels galerístes i per la necessitat de respondre al públic. Una època en la que exercia de cosí gran de la plètora d’artístes joves que començaven a florir per tot Mallorca i enmig dels quals Ulbricht, ja madur, aportava ofici i segura serenitat estètica.

Ulbricht i Angela von Neuman, una parella de pintors enamorats de Mallorca. Dos artistes constants i lleials. L’any que ve, i tots els anys,  a principis de Maig, quan les roselles siguin la catifa dels camps mallorquins, pensarem que és un llenç que Ulbricht ens ha deixat.

Al govern d’en Montilla hi ha tres consellers que són metges. Al d’en Maragall n’hi arribaren a passar cinc. La variable numero de metges a un govern no te cap significació ni una. Un govern amb més metges no te més bona salut. Un govern sense cap metge, pot ser bo, dolent o ni fu ni fa, però a Catalunya hi ha tradició de metges polítics. Ho era en Pujol, i ho és en Clos, que tenia a l’Ajuntament de Barcelona, altres tres regidors dels seus  i el propi cap de l’oposició, en Trias, que eren també facultatius,

A Balears, en canvi, si no vaig errat, no ha passat cap metge pel govern d’ençà que Soler va  "cedir" el "mando" a Matas i Bartomeu Cabrer, que no era ni mica solerista, va deixar la Conselleria de Sanitat en favor de Francesc Fiol. D'això ha fet ja deu anys. Al governs d’Espanya, ha estat encara més minsa la presència de ministres metges. Anna Pastor, que després de fer-ho bé a Sanitat, s’encaparrota en fer un paper ben esqueixat, com a mamporrera. I punt, també si no vaig errat de comptes.

No vol dir res que hi hagi metges. Dir que és significatiu fora una estupidesa.  No te cap importància, i jo m'hi fix per deformació. No és una qüestió corporativa; és curiositat. Però en canvi, si que hi ha una pràctica o una “cultura” que explica perquè uns  territoris es nodreixen quasi exclusivament de missers i algun economista per els seus càrrecs més alts, i altres atreuen per la política una major diversitat professional. A Catalunya, que representa aquesta darrera posició hi ha hagut moments en les que als aspirants a President de la Generalitat eren dos metges, un geòleg, un químic i un empresari. Es la tradició civil, davant la tradició funcionarial; la carrera lliberal o el negoci, davant la carrera administrativa, que pot culminar en alt càrrec;  el risc professional davant les oposicions; l’endogàmia dels alts càrrecs davant la diversitat

No vol dir res, però a mi em dona certa tranquil·litat un govern amb dos enginyers industrials, una biòloga, un periodista, tres metges, un filòleg, encara que sigui en Carod, un informàtic, dos historiadors, un President que no va poder anar a la Universitat... i un parell d’economistes. Em fa menys tuf de burocràcia

Avui a primera hora del matí, estant al Vall d’Aran,  m’han telefonat per donar-me la noticia de la mort d’Antoni Obrador. Una mort avisada feia estona, però que ell s’entestava en allunyar amb la seva feina, mantenint moltes de les seves activitats, escrivint, i sense aturar-se de projectar el futur.

En Toni Obrador ha estat un cas singular de ciutadà compromès amb la seva terra, amb la cultura catalana, amb la seva professió i sobretot, amb el seu hospital. Compromís, aquest darrer, que el va dur a acceptar la Direcció Assistencial i la Gerència de Son Dureta, en temps de Bartomeu Cabrer – amb qui estava unit estretament -  i a lluitar infructuosament perquè l’hospital es reformés. Un hospital renovat que no ha pogut veure.

Va ser precisament en el seu pas per la gestió i en els anys posteriors quan vàrem tenir un tracte més intens i còmplice, i en els que vaig aprendre a  interpretar la seva fina ironia felanitxera, a admirar la seva capacitat de feina i a respectar la seva fe i valentia per defensar els canvis  que calia operar en la sanitat mallorquina. Aquesta actitud de militant tranquil, que mai abandonava la primera fila, donant la cara, sempre va exasperar als immobilistes i ultraconservadors, enemics seus,  que el temien i el detractaven.

Aquests anys a Barcelona, he pogut tornar a constatar que en Toni Obrador era un dels pocs metges mallorquins familiars a Catalunya. Un fix a la travessa. Un referent per a molts del sector, que en pensar en qui es podia fer o organitzar alguna cosa a Mallorca, sempre anaven a parar al mateix nom. Un nom del que més d’una vegada he pogut contestar amb confiança i orgull, quan ha sorgit, " si, és molt amic meu".

Antoni Obrador, amb majúscules. Un home que sabia qui eren els seus

Fa poc ha tancat el Cafè Moka, el Moka Verd del carrer de Sant Miquel, perquè un altre Bar Moka, el de la Porta de Sant Antoni fa anys que va tancar i poca gent en deu tenir memòria. Els meus records del Moka van de la primera contemplació embadalida d’una greixonera flamejant per la combustió del rom, al darrer cafè que hi vaig fer a la barra, just fa dos mesos, fent temps per anar al notari. Enmig, molts de cafès, molts de gelats i molts de berenars. Lloc de cites i de trobades d’amics de joventut, que contrastàvem amb les atencions i l’ estil de cambrers amb segell propi. Com no recordar l’humor i el posat, estil Clark Gable, d’en  Sebastià Bagur amb qui sempre hi havia una dosi amagada de complicitat ?

De l’accelerat canvi de pell de Palma els cafès n’han rebut una bona batzegada, però no crec que, ni de bon tros, n’hagin estat els afectats principals de les mutacions d’estil de vida, de la pressió immobiliària i de la voracitat de les grans superfícies, supermercats i cadenes comercials. Sens dubte el primer lloc de l’escalafó és per les botigues de vendre, els colmados, les tendes de queviures, que han ressorgit en alguns indrets amb fórmules d’horari continuat, ofertes de basar, o com a selectes comerços de productes estranys i de qualitat. Darrera hi ha una filera de tancaments encapçalada per les lleteries i les carboneries– en deu quedar alguna ? – i seguida per merceries, ferreteries, sastreries, drogueries, llibreries... de les que sobreviuen les que suporten testimonialment la tradició familiar.

Però la llista de bars i cafeteries que record és voluminosa i diversa i te el valor confegit, quasi físic, d’associar-se a olors, sabors, renous i personatges. Cafès als que no se si vaig entrar mai o en tenc un record imaginat, com el Riskal, i records ben vius i llunyans com el de les pintures humorístiques de Ca’s Xato. El primer gust amarg d’un culet de cervesa al Cafè Suís del carrer de Sant Miquel; les ensaladilles russes i el peixet del Celler Catalan del carrer de l’Unió, prop de ca'n Codina; els variats de Ca’s Sogre, al carrer de la Pelleteria i els primers xoriguers a la bodega del mateix carrer. Els aperitius del Bar Liceu i les transformacions del Bar Rosales, que ha estat Gabi, San Miguel, Txozna i ara no se que li diuen. El respecte que imposaven el Formentor o l’estantís Miami; l’ambient acollidor i mantegós de les granges, la Granja Reus, La Granja Oliver, La Granja Royal. El tumult dels dissabtes al Cafè Mahonès i altres cafès de la Plaça Major i el rebombori de passatgers a Ca’n Meca o a la Cafeteria Rio. Els primers bars amb música a la zona de les drassanes i tot el que un temps va ser Gomila, tant que no cap a un post.