L'arbre de pisos

A Tegucigalpa els dos darrers dies  ha fet un vent huracanat que em feia témer si avui sortiria l’avió.

L’aeroport de Toncontin obliga a uns aterratges de film d’aquells de passar pena. No apte per popons de l’aviació. Per arribar a la pista l’avió ho fa entrant a una mena de canó entre muntanyes, prenent una posició totalment escorat sobre una de les ales. Si un és lluny de la finestreta, no sap que passa i  la  penada que pateix és grossa. Si un pot guaitar i li toca el costat de l’esquerra, veu aquella ala molt més baixa que passa ran de les voreres del canó i que és a punt de tocar les teulades de les cases. En aquest cas el perill, contemplat directament pareix menor

 A Tegucigalpa han posat els arbres de Nadal i els llumets a alguns carrers cèntrics. El verd dels "cerros" després de l'època de pluges, la fa un poc més agradable. Ara diuen que comença l'estiu, és a dir no pluja, però els dies son més freds.

Finalment hem sortit i hem iniciat el ritual de l'aeroportuaria comèdia: quatre registres, de moment, fins a Miami

Ahir va acabar la reunió de l’Organització Panamericana de Salut a la que he assistit i avui m’ha tocat fer temps abans de partir a Honduras. Panamà es justifica pel Canal i la seva història és, únicament, la història del Canal. La història de la sang dels fracassos dels francesos, als que honoren a un dels punts més cèntrics de la ciutat, la història de les dictadures militars– nuestro hijo de puta – i  la de la darrera invasió americana, increïblement recent i cruenta a  l’estil de la casa Bush. Tot pel canal que ara atreu doblers colombians per rentar - como no - construint gratacels.

Els dissabtes és el dia que es pot fer un circuit que s’endinsa en el canal en versió reduïda – cinc hores – o en versió completa de vuit hores.

El Canal iguala grans i petits: tots fan estricte coa per entrar i tots han d’haver pagat amb 48 hores d’antelació les taxes que de mitjana, pels grans vaixells de càrrega, son de cent mil dòlars per passar de banda a banda. Tots paguen i tots esperen torn, des del veler, que teníem devora i que devia fer sis o set metres d’eslora fins els enormes “Panamax” que s’ajusten als límits permesos de 32,3 metres de mànega i 294 de llargària. Inclús  els submarins no tenen més remei que surar i posar-se a la fila.

El circuit turístic no és postís, tot i les concessions a la galeria d’americans jubilats, que aconsegueixen un “certificat oficial” d’haver creuat el canal amb foto i tot. L’entrada al canal la marca el pas per davall del Puente de las Americas, un pont colossal, alt i modern, dels anys seixanta, que uneix els dos costats de l’istme. Hi ha trull de pràctics i remolcadors amunt i avall i els barcos es superen uns als altres per assegurar l’ordre que els correspon. Passat el pont, el pas s’estreny i es produeix una calma expectant. Els vaixells alenteixen la marxa, no hi ha corredisses i els pilots oficials, que han pujat als vaixells fent segurs equilibris, prenen el comandament.

Ara els pràctics es mouen amb precissió i agilitat, com sabent-se els protagonistes i responsables principals. L'enorme nau carregada de vehicles, que ens precedeix, sembla ara fer de guia, indicant-nos quin serà el nostre camí a distància. En posar proa cap el canal comença a córrer l’aire. L’espera, però, es fa llarga i avorrida. La silueta del vaixell que va davant i que ja és darrera les comportes de la primera resclosa de Miraflores, va pujant poc a poc. Pelicans i altres aus de bec llarg fan una festa de peixos estormiats per la mescla d’aigües dolça i salada.

Darrera noltros es tanca la comporta i la primera cambra de parets altes, sobrada d’amplària i amb llit d’aigua bruta fa, una impressió claustrofòbica per uns moments, fins que el receptacle comença a omplir-se d’aigua i iniciam la remuntada ràpidament. L’operació es repeteix a la segona resclosa amb menys emoció i, un poc més amunt a la resclosa de Pedro Miguel  ja és una rutina que acabarà al Lago Gatun.

Vegetació tropical als dos costats amb voreres fangoses per la marea baixa. Més enllà, al Pas Culebra, on es talla la cordillera, i on les obres varen ser més dures i complicades,  es barregen les feines permanents de dragat amb les d’ampliació, aprovada fa pocs dies en referendum, que han de possibilitar el pas dels post- Panamax. El Puente del Centenario estrenat fa poc és la darrera incorporació al conjunt d’obra humana que encara no ha acabat.

A Gamboa deixam els més convençuts que faran un tram més per veure l'Atlantic de bon de veres.

Per vint balboas (o vint US dolars, que és el mateix en aquest dolaritzat país) el taxista m'ha fet dues hores i mitja de voltes per casc vell, fent aturades com fan els tourist bus. La part vella de Ciudad de Panamà és un destartalat patrimoni de la humanitat, de cases apuntalades, amb balustrades pintades o balcons de fusta. Solars buits, testimonis de l'existència d'algún enfonsament i finques que només son una façana fantasme. Carrerons simpàtics que sempre acaben a una placeta botànica.

El paisatge humà, una delicia. Un barber enmig del carrer talla el cabell amb tisora a un vell de cabells blancs ssegut a una cadira; una protesta davant el palau de govern provoca un embotellament i una orquestra de bocines; a migdia les escolars preadolescents tornen a casa amb els seus uniformes. Desenfeinats que venen de tot a entrades fosques. El taxista m'explica que Ruben Blades (bleids, pronuncia ell) és el ministre de turisme i després me'n conta una de pirates, el Pirata Morgan, a qui varen enganar pintant el daurat altar barroc de San José de color blanc.

Li dic si em pot dur a una llibreria i acab davant una farmàcia descomunal, on els llibres s'alternen amb licors, galletes i petits electrodomestics. Davant la farmacia un taller de cotxes s'anuncia com "suplidora de llantas"

No m’imaginava que fes aquesta calor tan humida, aquest baf que s’intensifica prop del canal, i que fa  un contrast extrem amb l’aire condicionat dels interiors. Tampoc imaginava que hi hagués tants de gratacels, ran de mar, que de nit fan un conjunt inquietant, com d’una gran ciutat fora de lloc, vists des de la punta de La Marina. Els gratacels son alts i prims, la major part lletjos. El taxista me’n va mostrar un que farà més de cent pisos.

El canal de Panamà no atura la seva activitat els vespres. Hi ha cues de vaixells a cada costat. Des de la terrassa de l’edifici de la Companyia a Miraflores observam  una enorme nau de càrrega, que s’ajusta amb precisió als dos costats, i va entrant arrossegada per quatre vagons remolcadors cap a les rescloses. A la coberta els mariners es fan fotos. S’atura, l’aigua va baixant poc a poc, fins que les enormes portes s’obrin i el vaixell continua cap a la mar, aquesta vegada frenat pels remolcador per minvar la seva inèrcia. Per l’altre canal un  vaixell més lleuger fa el camí invers cap a l’Atlàntic.  Els vagons recuperen les seves posicions per anar a cercar un nou vaixell per banda

Al passadís de l’hotel m’atur a contemplar les fotos de principis de segle amb els primers barcos que circulen, arrossegats per trenets que pareixen tranvies. Hi ha un remolí de gent que mira i els saluda. El conjunt, en la seva estructura,  ha canviat poc en noranta anys

Tampoc he vist Nova York. Cinc hores entre vols,  per dormir-ne dues a un hotel de la zona de l'aeroport i la resta per fer cues, controls i més controls. Per entrar i per sortir i per travessar d'una terminal a l'altre.

Des del cel i de nit, totes les ciutats del mon civilitzat tenen el mateix color carabassa dels seus llums

A les quatre de la matinada comença un torn a l'aeroport John Fitzerald Kennedy de New York. Els joves, homes i dones, de color, substitueixen els pocs blans i als pulcres homonets amb aspecte de Machín o Compay Segundo, que fan el torn nocturn, com si fosin els porters d'una sala de ball.

A les cinc i deu surt el vol de Panamá