L'arbre de pisos

No m’imaginava que fes aquesta calor tan humida, aquest baf que s’intensifica prop del canal, i que fa  un contrast extrem amb l’aire condicionat dels interiors. Tampoc imaginava que hi hagués tants de gratacels, ran de mar, que de nit fan un conjunt inquietant, com d’una gran ciutat fora de lloc, vists des de la punta de La Marina. Els gratacels son alts i prims, la major part lletjos. El taxista me’n va mostrar un que farà més de cent pisos.

El canal de Panamà no atura la seva activitat els vespres. Hi ha cues de vaixells a cada costat. Des de la terrassa de l’edifici de la Companyia a Miraflores observam  una enorme nau de càrrega, que s’ajusta amb precisió als dos costats, i va entrant arrossegada per quatre vagons remolcadors cap a les rescloses. A la coberta els mariners es fan fotos. S’atura, l’aigua va baixant poc a poc, fins que les enormes portes s’obrin i el vaixell continua cap a la mar, aquesta vegada frenat pels remolcador per minvar la seva inèrcia. Per l’altre canal un  vaixell més lleuger fa el camí invers cap a l’Atlàntic.  Els vagons recuperen les seves posicions per anar a cercar un nou vaixell per banda

Al passadís de l’hotel m’atur a contemplar les fotos de principis de segle amb els primers barcos que circulen, arrossegats per trenets que pareixen tranvies. Hi ha un remolí de gent que mira i els saluda. El conjunt, en la seva estructura,  ha canviat poc en noranta anys

Tampoc he vist Nova York. Cinc hores entre vols,  per dormir-ne dues a un hotel de la zona de l'aeroport i la resta per fer cues, controls i més controls. Per entrar i per sortir i per travessar d'una terminal a l'altre.

Des del cel i de nit, totes les ciutats del mon civilitzat tenen el mateix color carabassa dels seus llums

A les quatre de la matinada comença un torn a l'aeroport John Fitzerald Kennedy de New York. Els joves, homes i dones, de color, substitueixen els pocs blans i als pulcres homonets amb aspecte de Machín o Compay Segundo, que fan el torn nocturn, com si fosin els porters d'una sala de ball.

A les cinc i deu surt el vol de Panamá

Dilluns aniré a Sant Hilari Sacalm. Fa trenta sis anys exactes que no he estat a Sant Hilari.

Quan he de retornar a un lloc, i fins i tot quan he d’anar on no he estat mai, faig un esforç de memòria o d’imaginació, per retenir la imatge prèvia que en tenc i m’afany  per desmesclar-la de la impressió que em provoca la visita actual

A finals dels anys cinquanta, l’uròleg va aconsellar a mon pare que anàs anualment a prendre les aigües de la Font Picant a Sant Hilari, per controlar el mal de pedres al ronyó que patia. Cada estiu, el mes de Setembre, al llarg d’una quinzena d’anys, mon pare passava dues plàcides setmanes a Sant Hilari,  l’objectiu principal de les quals era fer dos viatges cada dia, dematí i horabaixa, al redol humit del balneari on brollava l’aigua medicinal, de la que n'havia de consumir, per prescripció del metge,  un parell de tassons per sessió

Les absències estivals de mon pare, eren un interval fascinant, a  l’espera del seu regrés, quan de la seva maleta sorgia l’exòtic fuet, els “Jaumets”, alguna modernitat de Barcelona i qualque regal per noltros. Els darrers dies d’aquells estius que acabaven a primers d’Octubre,  vigilàvem l’arribada del carter que entrava  a la casa de Son Rapinya, travessava el jardí i tocava a les persianes. Ma mare sortia, i  ell, – amb un defecte de dicció que noltros escarníem  –  pronunciava el seu nom i li  lliurava dues o tres cartes que s’havien acumulat a correus. El logotip de l’Hotel Suizo o la postal en blanc i negre del poble, que ja havíem distingit, confirmava la seva procedència, sense necessitat de llegir  el sobre.

Per dues vegades vaig ser l’acompanyant del meu pare en el seu descans terapèutic, en estades que tenien quelcom d’iniciàtic, de descobriment: un altre indret, Catalunya, una curiosa barreja social, la gent del poble i els rics estiuejants,  amigues i amics efímers, gent d’un estiu d’adolescent.

Em seduïa que Sant Hilari fos “La villa de las cien fuentes” i em feia el propòsit d’arribar a beure aigua de totes elles.

Ara, concentrat, ulls clucs, intentaré recuperar els aromes dels carrers, el sabor de la magnífica verdura bullida i l'olor del perfum d'aquella senyora, dona d'un fabricant de televisors que s'allotjava al mateix hotel que noltros

Passatger, transeünt i assidu usuari de vols (pasajero frecuente, en diuen les companyies) em rebel contra la discriminació positiva que toleram els viatgers d’avió, sobreprotegits amb una comèdia impressionant, que no mereixem quan ens desplaçam amb el  metro o amb l’autobús.

El que fa poc més d’un any era considerat una mostra de la paranoia americana, s’ha anat imposant de forma mimètica i sense raons a tots els aeroports. El grotesc  gest de treure’s el cinturó, el  ridícul caminar sense sabates o la molèstia d’obrir i mostrar l’ordinador portàtil, s’acaben d’importar a Son Sant Joan i els hem començat a sofrir amb paciència. L’extremisme amb el medicaments i el sainet dels 100ml, auguren que poden venir coses molt més còmiques.

Algunes nits m’adorm pensant en les cues en ziga – zaga, com un nou suplici de Tàntal, uns passadissos virtuals  a través de les quals no arrib mai ni a l’escaner, ni a la porta d’embarcament, ni al meu avió. Després somnio que aquests caminois ho han omplit tot i que abans d’arribar a casa he de fer cent voltes a la dreta, cent voltes a l’esquerra, i finalment m’he de treure la corretja, les sabates...i els calçons

Menjant un plat de macarrons italians – és a dir penne - em vaig convèncer o pot- ser em varen fer veure - que la millor opció per el govern català que s’ha de crear les properes setmanes, és la configuració d’una aliança entre aquells grups que varen impulsar i varen donar suport al nou Estatut.

La solució és la més òbvia i pot ser per això, per evident,  no figura ni a les travesses que aquests dies comenten els diaris, ni entre les primeres propostes i globus sondes que emanen de les seus dels partits. Si l’objectiu de la legislatura és desenvolupar normativament i políticament el nou marc estatutari, tendria poc sentit que això ho fes una coalició de partidaris i crítics a l’Estatut, amb el  perill que es repetissin de nou les discrepàncies, les divisions i els camins que han cremat  polítics valuosos. Sens dubte és un bon moment per a una coalició composada per tots els partits que han estat part de les candidatures de CiU, PSC i IC,  en consonància amb el periode de redreçament que ara correspon i seguin precedents que ja es varen donar a la fructífera època de la transició. 

Pot xocar que algú imagini a Iniciativa i convergents compartint Consell de Govern, però n’hi ha prou en contemplar el precedent, probablement menys justificat, de la lliga entre un partit democratacristà, el PNB, i Esquerra Unida que governa al País Basc ja fa alguns anys. Mirant molt més a prop, ningú no s’escandalitza – al contrari, te molts partidaris – per la coalició electoral mallorquina que uneix l’aliat illenc de Convergència, -, el PSM, - que aquests dies, precisament,  ha ratificat el seu suport a Artur Mas, amb Esquerra Unida.

Catalunya necessita més que mai un govern fort, estable, gestor,  capaç de trobar aliats fora de les seves fronteres i apropar-se als ciutadans de l’interior. Un tripartit bis, seria una justa segona oportunitat, un desig i una aspiració de molts, la confirmació que l'esquerra pot oferir una alternativa a Catalunya, però el risc és alt i les garanties que poden oferir alguns integrants son fluixetes  

ACTUALITZACIÓ Dilluns 6 de Novembre

Pareix que la cosa és al forn i pot ser cuita en pocs dies. Sigui ben arribada la segona oportunitat, si tots els cuiners hi posen esment i apliquen el que han après.  Si és exitós ho celebrarem i ens en beneficiarem.

De l'èxit de la reedició, els mallorquins prendrem llum de na pintora, perquè a Balears d'alternativa només n'hi ha una