L'arbre de pisos

Home tranquil, però persistent, de caràcter més mallorquí que americà, fidel com a parroquià de la nostra botiga familiar, adaptat a la simbiosi client- amic, que un temps definia les relacions entre botiguer i comprador habitual. Afable, discret, coneixíem els seus èxits,  les seves inquietuds i alguns dels seus problemes i preocupacions. A ca’n Pomar Flores va insistir que li presentassim Joan Miró qui, a pesar de la resistència inicial, el va tractar amb simpatia i respecte.

M’agrada més l’Ulbricht retratista, amb obres molt notables, que el paisatgista. Molt personal en ambdues modalitats, potser la darrera, de gran èxit comercial els anys setanta i vuitanta, va quedar massa detinguda per l’exigència dels galerístes i per la necessitat de respondre al públic. Una època en la que exercia de cosí gran de la plètora d’artístes joves que començaven a florir per tot Mallorca i enmig dels quals Ulbricht, ja madur, aportava ofici i segura serenitat estètica.

Ulbricht i Angela von Neuman, una parella de pintors enamorats de Mallorca. Dos artistes constants i lleials. L’any que ve, i tots els anys,  a principis de Maig, quan les roselles siguin la catifa dels camps mallorquins, pensarem que és un llenç que Ulbricht ens ha deixat.

Al govern d’en Montilla hi ha tres consellers que són metges. Al d’en Maragall n’hi arribaren a passar cinc. La variable numero de metges a un govern no te cap significació ni una. Un govern amb més metges no te més bona salut. Un govern sense cap metge, pot ser bo, dolent o ni fu ni fa, però a Catalunya hi ha tradició de metges polítics. Ho era en Pujol, i ho és en Clos, que tenia a l’Ajuntament de Barcelona, altres tres regidors dels seus  i el propi cap de l’oposició, en Trias, que eren també facultatius,

A Balears, en canvi, si no vaig errat, no ha passat cap metge pel govern d’ençà que Soler va  "cedir" el "mando" a Matas i Bartomeu Cabrer, que no era ni mica solerista, va deixar la Conselleria de Sanitat en favor de Francesc Fiol. D'això ha fet ja deu anys. Al governs d’Espanya, ha estat encara més minsa la presència de ministres metges. Anna Pastor, que després de fer-ho bé a Sanitat, s’encaparrota en fer un paper ben esqueixat, com a mamporrera. I punt, també si no vaig errat de comptes.

No vol dir res que hi hagi metges. Dir que és significatiu fora una estupidesa.  No te cap importància, i jo m'hi fix per deformació. No és una qüestió corporativa; és curiositat. Però en canvi, si que hi ha una pràctica o una “cultura” que explica perquè uns  territoris es nodreixen quasi exclusivament de missers i algun economista per els seus càrrecs més alts, i altres atreuen per la política una major diversitat professional. A Catalunya, que representa aquesta darrera posició hi ha hagut moments en les que als aspirants a President de la Generalitat eren dos metges, un geòleg, un químic i un empresari. Es la tradició civil, davant la tradició funcionarial; la carrera lliberal o el negoci, davant la carrera administrativa, que pot culminar en alt càrrec;  el risc professional davant les oposicions; l’endogàmia dels alts càrrecs davant la diversitat

No vol dir res, però a mi em dona certa tranquil·litat un govern amb dos enginyers industrials, una biòloga, un periodista, tres metges, un filòleg, encara que sigui en Carod, un informàtic, dos historiadors, un President que no va poder anar a la Universitat... i un parell d’economistes. Em fa menys tuf de burocràcia