L'arbre de pisos

Lima s’allarga seguint la costa des d’una petitíssima elevació,  d’uns 15 metres sobre el nivell del  mar. La conurbació lineal deu tenir més de 20 KM. Una vegada vaig arribar als límits de Puente de Piedra, traspassant suburbis d’assentaments de pols i misèria. Per l’extrem contrari l’any passat vaig anar a dinar de peix a Chorrillos, un lluminós dia de la Immaculada 

La primera impressió que fa Lima, és de ciutat sense cel. Amb atmosfera  de to uniforme gris pàl·lid,  contaminada en l’aire i en el silenci, sempre amb contrapunt de bocines. Densa en trànsit i en gent. De ciutat pobre i antiquada, embotellada permanentment pels petits autobusos en competència dels que penja una persona que fa l’article als potencials usuaris i per taxis de tota mena. Però amb l’ús continuat es pot anar descobrint la ciutat: Barranco, Miraflores, el Centre, els cafès, la intensa vida cultural, els restes colonials, les llibreries, l’esplèndida cuina peruana, fins fer-la una ciutat interessant i fins i tot entranyable que pocs turistes deuen conèixer.   

Lima és una ciutat viva i relativament segura en la que  un pot anar  destriant  els “limeños mazamorreros” els autèntics els que saben que son diferents, que s’identifiquen amb aquesta macrocapital diversa i de contrasts, la pobresa de la qual és no res en comparació amb les regions pobres del país.  Mazamorreros, m'ha fet veure una limeña mazamorrera, que ve de la compota dolça feta amb choclos morats, un postre deliciós, a un país de postres i de llepols. Els limenys es consideren, per tant, a ells mateixos dolços, refinats i enemics de la complicació  

Devia fer molt mala cara perquè, ja amb les maletes al despatx, i a punt de tornar a Palma, divendres la meva jefa es va compadir del meu jet lag i dels abusos que m’havia fer suportar Iberia el cap de setmana anterior i va donar ordres perquè avui dilluns viatgés a Perú en busines.  

Ser passatger a la classe superior d’Iberia és com passar de la pensió de mala mort a l’hotel de cinc estrelles o del 127 al Mercedes,  directament, amb pocs miraments. Més precisament, és passar de la cançoneta del  “¿ pollo o pasta ?” a la arriscada tria entre un Gran Reserva de Rioja, un Brut Nature o un Ribera del Duero del 2001, per acompanyar el dinar. M’he inclinat pel primer i a la tornada ja ho veurem. Però el que més m’ha admirat de la carta menú d’avui, han estat les alternatives de segons plats: solomillo de vaca con salsa de trufa y graten de patata con queso manchego o merluza a la cazuelo con espárragos o tumbet. Sí tumbet, rònic, sense cap agregat ni barroquisme descriptiu a 11.000 metres d’altura i enmig de l’atlàntic. 

L’estrany cuinat no era dolent del tot. Aquest mateix estiu he tengut experiències molt més traumàtiques sense sortir de l’Illa. Això sí, la proposta no te res a veure amb qualsevol de les varietats de tumbet que fins ara havia menjat, ja de per sí molt diverses entre elles. El tumbet prop del cel, és un tumbet amb albergínia, tomàtiga i pebre, com tots els tumbets del món, però hi manquen les patates que son suplantades per ceba i per trossos de carabassó, repartits amb generositat. La composició i presentació d’aquesta combinació d’ ingredients em recordava més la d’un pisto que la d’un plat mallorquí i l’acabat – tot  cruet i independent –m’ha fet pensar més en algunes cuines orientals que en les  Mediterrani. 

Hi he posat un poc d’oli d’oliva La Española, i ha estat ben bo. De postres formatges

Ara hi ha molts de Gutis, però els anys setanta “el Guti” era sempre Antoni Gutierrez Diaz, el que fou dirigent del PSUC, que va morir ahir a Terrassa. Feia molts anys que no l’havia vist de prop, en persona, i casualment el vaig veure fa poc més de dos mesos, dinant a un petit restaurant del carrer Balmes de Barcelona. La  mateixa presència, ben vestit, però sense corbata, un tant nouvelle vague, un poc més vell, i amb el posat serè, clar, de qui està pensant una resposta intel·ligent i pedagògica a qualsevol pregunta sofista.

El Guti va ser el principal artífex del que va ser el peseú de Catalunya, sens dubte el partit més important del país en les últimes dècades de la transició, un partit d’amplíssim espectre, avançat i integrador que hauria pogut ser l’embrió d’una nova esquerra amb ambicions i capacitat per governar Catalunya molt abans de l’arribada del tripartit. Un partit que mirava cap a fora i precisament per això, no va tenir capacitat per neutralitzar el boicot perpetrat des dels seus propis nuclis prosoviètics, amb el consentiment de part dels comunistes espanyols,  i es va fondrei dispersar per sempre com a gran projecte progressista.

Quan hom te una sospita o una hipòtesi sobre alguna cosa, el millor que pot fer és fer una prova per validar el que és només una impressió. Això és aquest post, que  no pretén res més, i que, per tant podrà descomparèixer en haver fet la seva funció.

Es allò d' aquella endevinalla que ens feien de petits: "que tenen en comú un tren, un pito i la família ?" La resposta era: “que el tren pita” . “ I la família ?”, demanàvem. “ La família, bé, gràcies” , era la resposta

Després d'una setmana de no llegir la premsa escrita espanyola, em faig una pregunta. Si els cinquanta assassinats setmanals que hi ha al El Salvador - molts d'ells nins - fossin amish, també sortirien a les portades dels diaris europeus ?