L'arbre de pisos

Devia fer molt mala cara perquè, ja amb les maletes al despatx, i a punt de tornar a Palma, divendres la meva jefa es va compadir del meu jet lag i dels abusos que m’havia fer suportar Iberia el cap de setmana anterior i va donar ordres perquè avui dilluns viatgés a Perú en busines.  

Ser passatger a la classe superior d’Iberia és com passar de la pensió de mala mort a l’hotel de cinc estrelles o del 127 al Mercedes,  directament, amb pocs miraments. Més precisament, és passar de la cançoneta del  “¿ pollo o pasta ?” a la arriscada tria entre un Gran Reserva de Rioja, un Brut Nature o un Ribera del Duero del 2001, per acompanyar el dinar. M’he inclinat pel primer i a la tornada ja ho veurem. Però el que més m’ha admirat de la carta menú d’avui, han estat les alternatives de segons plats: solomillo de vaca con salsa de trufa y graten de patata con queso manchego o merluza a la cazuelo con espárragos o tumbet. Sí tumbet, rònic, sense cap agregat ni barroquisme descriptiu a 11.000 metres d’altura i enmig de l’atlàntic. 

L’estrany cuinat no era dolent del tot. Aquest mateix estiu he tengut experiències molt més traumàtiques sense sortir de l’Illa. Això sí, la proposta no te res a veure amb qualsevol de les varietats de tumbet que fins ara havia menjat, ja de per sí molt diverses entre elles. El tumbet prop del cel, és un tumbet amb albergínia, tomàtiga i pebre, com tots els tumbets del món, però hi manquen les patates que son suplantades per ceba i per trossos de carabassó, repartits amb generositat. La composició i presentació d’aquesta combinació d’ ingredients em recordava més la d’un pisto que la d’un plat mallorquí i l’acabat – tot  cruet i independent –m’ha fet pensar més en algunes cuines orientals que en les  Mediterrani. 

Hi he posat un poc d’oli d’oliva La Española, i ha estat ben bo. De postres formatges

Ara hi ha molts de Gutis, però els anys setanta “el Guti” era sempre Antoni Gutierrez Diaz, el que fou dirigent del PSUC, que va morir ahir a Terrassa. Feia molts anys que no l’havia vist de prop, en persona, i casualment el vaig veure fa poc més de dos mesos, dinant a un petit restaurant del carrer Balmes de Barcelona. La  mateixa presència, ben vestit, però sense corbata, un tant nouvelle vague, un poc més vell, i amb el posat serè, clar, de qui està pensant una resposta intel·ligent i pedagògica a qualsevol pregunta sofista.

El Guti va ser el principal artífex del que va ser el peseú de Catalunya, sens dubte el partit més important del país en les últimes dècades de la transició, un partit d’amplíssim espectre, avançat i integrador que hauria pogut ser l’embrió d’una nova esquerra amb ambicions i capacitat per governar Catalunya molt abans de l’arribada del tripartit. Un partit que mirava cap a fora i precisament per això, no va tenir capacitat per neutralitzar el boicot perpetrat des dels seus propis nuclis prosoviètics, amb el consentiment de part dels comunistes espanyols,  i es va fondrei dispersar per sempre com a gran projecte progressista.

Quan hom te una sospita o una hipòtesi sobre alguna cosa, el millor que pot fer és fer una prova per validar el que és només una impressió. Això és aquest post, que  no pretén res més, i que, per tant podrà descomparèixer en haver fet la seva funció.

Es allò d' aquella endevinalla que ens feien de petits: "que tenen en comú un tren, un pito i la família ?" La resposta era: “que el tren pita” . “ I la família ?”, demanàvem. “ La família, bé, gràcies” , era la resposta

Després d'una setmana de no llegir la premsa escrita espanyola, em faig una pregunta. Si els cinquanta assassinats setmanals que hi ha al El Salvador - molts d'ells nins - fossin amish, també sortirien a les portades dels diaris europeus ?

La companyia TACA, de capital salvadoreny i abast centreamericà, funciona infinítament millor que la bananera Iberia. La sortida d'Hondures via Guatemala està sent un suplici per més de doscents passatgers. El comandant del vol que arribava ahir a Ciudad de Guatemala, amparant-se, supòs, en algún dret sindical va decidir que les dues hores de retard en l'arribada del vol li donaven dret a un descans maratonià. D'aquesta manera Iberia ens ha regalat una nit i un sopar al Holiday Inn i ens ha condemnat a esperar fina al es 11 del dematí, hora que el Sr Comandant ha retornat a la nau, carregat de capses de botelles de Ron. Bronques i insults dels passatgers i rialleta del conductor de l'aviò.

Milers d'hores perdudes de la gent que havia de fer feina dilluns i milers d'euros per pagar hotels, transports i sopars. Em diuen que no és la primera vegada que passa. Alguns sentim vergonya davant els nostres companys de viatge salvadorenys, ondurens o de Guatemala que no s'expliquen tanta improvisació i maltracte en una companyia d'un país civilitzat. L'unic dret: la reclamació i la crta al diari. Bon consol !

Aquest Viva Iberia, entonat des de l'aeroport de San José de Costa Rica, on ara toca repostar (i descansar un poquet més supòs !) és una errada com la de'n Trillo.  No li desig llarga vida a una companyia que desprecia la gent de mala manera i és incapaç de plantar-se davant els que son els autèntics capos de l'empresa