L'arbre de pisos

Tegucigalpa només es pot definir dient que és lleig. Es lleig i gran, amb carrers estrets que pugen i baixen continuament passant d’una muntanyola a l’altre. La solució al caos de trànsit i contaminació, només pot ser traumàtica, però el nou urbanisme que podria transformar la ciutat  de casetes baixes és una solució complicada i costosa. Tegus és a més insegura i la majoria dels lloc son poc recomanables. Pot ser només es salva el clima, degut a l’altura, que el fa més suau que a la resta del país.

La carretera que va a San Pedro Sula és molt transitada i plena de camions i autobusos que desconeixen el codi de circulació, les línies continues i les preferències. A tota velocitat un toc de bocina dona dret a qualsevol maniobra i a posar en perill la vida dels que circulen en direcció contrària. Sortint de la ciutat nous poblats i urbanitzacions construides per la cooperació després de l'huracà Micht. Passam pel Centro Habitacional Ciudad-España.

Comayagua en canvi, que havia estat la capital, fins que els interessos econòmics i amatoris d’un President va canviar-la per Tegucigalpa, conserva un mal cuidat  sabor colonial. A la Plaça d’Armes la celebració de la Marató de la Merienda Escolar. Volen fer-hi el nou aeroport a una terrenys del diputat nacional per Comayagua.

Més al nord el paisatge és de cada vegada més tropical. A la  vorera del llac Vojoa els restaurants ofereixen peix, i més amunt es repeteixen els venedors de fruita que criden l'atenció dels cotxes. Es veu pobre, però no és ni de molt el panorama de Guatemala, amb aquell continuum de gent que camina per la carretera, les dones amb els infants penjats i els homes amb l'eina a l'esquena. 

San Pedro Sula te un traçat més clàssic i racional de carrers quadrats. Fa una humitat insuportable, però te l'encant de les muntanyes i boscos selvàtics que l'envolten. He trobat l'hospital depriment, molt més que el de Tegucigalpa.

El camí a l'aeroport de San Salvador a primeres hora ja s'interromp de controls policials. Pupuseries, venda de cocos i gent esperant autobussos tunitzats. En passa un amb l'escut del Barça. Nins amb uniforme escolar van en grups a començar les classes. Son poc abans de les set del dematí.

A la sala d'espera de l'aeroport policies amb cans passen dues vegades a ensumar els equipatges. Els vols de primera hora van a Huston, Los Angeles, Miami i Dallas. Només el meu va a Tegucigalpa i San Pedro Sula. A les petites sales d'espera molts vitgers ja estan connectats als ordinadors. Els salvadorenys son més emprenedors que els seus veins. Sang libanesa i també sang catalana. Tot i la persistència de la violència, la immigració i la petita industria  son prova de l'esperit de supervivència d'un país que es sap petit i amb poc futur.

Al diari que em donen a l'avió llegesc que han assasinat a un capellà al Salvador. Record que el mes d'Agost vaig passar per davant la petita esglèsia on assassinaren Monsenyor Romero i com el seu nom encara provocava polèmica. També llegesc  que els princeps d'España esperen un fill. Fan gràcia les notes de societat que anuncien els tés que ofereixen les senyores a les amigues per celebrar qualsevol cosa. País de grans contrasts. Pocs rics que vieun millor que noltros i molts pobres

Han renovat l'aeroport de Tegucigalpa i l'aterratge no m'ha sembalt tan terrorific. Al control de duana han copiat als americans: web cam, foto i a tocar el piano amb el dit índex.

Més que un transeünt torn a ser un turista accidental. La T4 és una carrera d’obstacles molt més intensa pels mallorquins que venen de Palma que pels mallorquins que hi van des de Barcelona. El canvi de T4 no es pot fer en menys de vint i cinc minuts, amb la llengua defora i arrosegant l’equipatge. Sorts de retards que la mateixa companyia Iberia ens regala, per no perdre les connexions. L’art de les millors combinacions possibles em du a San José de Costa Rica, per anar a jeure a San Salvador i partir dematinet cap a Honduras. Faré així la combinació inversa a la que va motivar el llenegat crit.

Viva El Salvador ! hauré de cridar en arribar a l’aeroport de Tegucigalpa. Turista accidental: poc equipatge, molta agenda i son endarrerida cada dia. El portatil, com a company, i avui també, la premsa esportiva del dia per a WB, salvadoreño, net de catalans i del Barça, que m’esperarà per sopar i comentar-me les darreres jugades dels seus ídols.  

Cinc dies a Hondures: reunions, negociacions i actes. Immersió tornar a aprendre els noms del nou Director General, de la nova gerenta, de la viceministre . Tornar a recordar si ara governen els lliberals o el Partido Nacional. Temps per conèixer les persones, per fer amics, però gens ni mica per el turisme incidental.

La setmana passada Toni Roig donava noticia de l’existència d’una televisió del PSOE, un recurs que supòs que ara deuen tenir la majoria de partits. Hi vaig fer una incursió curta. A la pàgina hi ha un clip sobre Palma i les eleccions municipals. El video combina imatges amb crítiques a la gestió de Catalina Cirer, mentre descriu quins son els “grans problemes” de Palma: les obres, l’excés de trànsit, els preus de la vivenda, el creixement desordenat... Una exposició  “políticament correcte”, però perifèrica i probablement idèntica de la que faran altres grups polítics.

No obstant, com si fos una entrevistada més apareix la imatge de n’Aina Calvo, - això sí més maquillada que els altres ciutadans que hi surten – qui amb llenguatge directe i segur, comença dient “Tenemos una ciudad espléndida y vamos a trabajar para convertirla en una ciudad más justa...” No record que més deia, però aquest començament, tant poc usual, i dit amb tanta força i convicció, em va copsar i no me l’he pogut treure del cap en tota la setmana.

Si és deliberat i meditat, - que ho deu ser coneixent-la un poc  - augura una manera fresca i atrevida de fer política. Calvo fuig del tòpic i l’auto-odi i recupera el sentit comú, la pedagogia i el discurs d’esquerres. Veu Palma amb objectivitat, sense les cucales que ens fan dur els que la governen. Com a reacció a la presència consecutiva  de governs municipals del PP, l’esquerra i el progressisme han repetit la dissertació catastrofista i negativa sobre Palma. No els hi agrada Palma. El discurs negatiu ha calat perquè molts ciutadans, creuen de bona fe que viuen a una ciutat horripilant, morta i desprotegida. No vull dir que no s’hagin fet alevosos desastres, ni que les amenaces siguin no res, però no veig motius per no sentir més sovint que “tenemos una ciudad estupenda”. El problema és convèncer als ciutadans de Ciutat d’això i de que el veritable projecte te a veure amb el “más justa”.  La resta és superficialitat