L'arbre de pisos

Com que he de  repintar les persianes de ca nostra fa dos caps de setmana que no faig més que fixar-me en les persianes. En les de Ciutat, del centre i  les barriades, i en les de les cases dels pobles  pels que pas quan anam d’una banda  a l’altre. 

El resultat provisional de l’observació és contundent: descompareix acceleradament el verd persiana, que jo sàpiga sense cap necessitat d’intervenció de les autoritats municipals o autonòmiques, com passa en molts dels  canvis de la  fesomia illenca. 

En matèria de persianes, arrib a callar davant  el “practicisme” i pesadura dels que defensen les persianes metàl·liques. Ho fan  justificant-se i cercant tot tipus d’argumentaris: els econòmics (economicistes, en diria jo),  els pseudoecològis (la defensa dels boscos amenaçats per la proliferació de persianes !) o els higiènics (son tan males de fer net les persianes de tota la vida...)..., però em resistesc a entendre a que ve aquest odi (deu ser també autoodi ?) cap al verd persiana. 

El verd persiana, aquell verd simpàtic, somrient i lluminós, és en perill d’extinció. En el millor dels casos substituït pel verd fosc, el verd dels boinders menorquins, el que en el llenguatge comercial s’anomena verde carruajes, que fa dues dotzenes d’anys era escàs i circumscrit a algunes cases rústiques reconstruïdes amb elegància per estrangers. Cert que en determinats casos, dona un to de seriositat aquest verd fosc, però  la majoria e vegades només contribueix a fer perdre una de les característiques més pròpies del nostre paisatge: les persianes verdes de Mallorca 

Alguna cosa deu passar perquè la gent s’hagi decidit a pintar les persianes d’altres colors, que abans eren minoritaris i que ara imperen: des de tota la gamma dels verds, als grocs canari, passant pels blaus (alguns horripilants), els de  color de fusta (aquests si que es pensen que son més  ecològics, no se perquè) i pels grisos que abans només eren propis dels convents i col·legis de monges. 

He comprat quatre pots de verde primavera i després de donar paper de vidre amb la màquina lijadora del meu cunyat, em passaré el fred d’aquests dies pintant persianes

El Jet lag i la intensitat de la setmana no m'ha permès ordenar cap nota de l'estada a Brasil.

Una segona visita a Brasilia dificilment pot aportar res de nou. Niemeyer és igualment impresionant, l'esplanada de les tres cultures impacta visualment, però és el moment de fruir de la conversa i conèixer els llocs on els habitants de la ciutat - rarament oriunds encara- maten el temps a la sortida de l'oficina. Sopant descobresc el tombaquí, un peix de riu amb gust de terra. Enorme que no cap dins el plat.

Rio amb pluja és un caos superior. Els cariocas son desorganitzats i qualsevol escusa és bona per incomplir el que estava previst. Seguesc preferint la part del llac d'Ipanema a la platja de Copacabana. El Museu de Niteroi, presenta l'exposició Mirabolante. Gravats i litos de Miró enlairades al gran arbre de ciment que penja damunt la platja. Plovia i al taxi vaig deixar el mòbil que no he pogut recuperar. El vespre un curs accelerat a l'Academia da Cachaça amb en Mendes i en Nilson.

A correcuita hem rematat Sao Paulo amb una fugaç visita al cementeri da Consolaçao i al MASP. Exposició sobre Degás, possible gràcies als generadors. El Museu no paga el compte d'electricitat i és mig a les fosques. L'horabaixa fugaç trobada amb n'Alicia per donar-li dos llibres sobre el seu/meu tema favorit. El sopar de despedida al Fogo do Chao, un classic de les  carns. Bossa nova i a dormir

Tot-hom està convençut que Lula tornarà a guanyar les eleccions, però que el seu partit no farà bon paper a les legislatives

Aquests dies he vist reeditat un fenomen que vivia els anys setanta quan era estudiant a Barcelona i vivia amb intensitat l’apassionant vida política d’aquells moments. Quan tornava de vacances a Mallorca em sorprenia que alguns dels meus companys que s’anaven radicalitzant políticament, ho feien pensant que seguien el model que guiava els canvis a Catalunya. El que al Principal era marginal i minoritari, i fins i tot d’un radicalisme excèntric, era adoptat a Mallorca per l’esquerra i el nacionalisme d’esquerres com a part del seu bagatge polític ordinari, tant en els conceptes com en la forma de combat.

Aquests dies em torna  a sorprendre que gent que manté habitualment posicions properes al partit socialista, a esquerra unida o al PSM, expressin  simpatia i debilitat cap el que representa Esquerra Republicana en aquests moments.

Els articles de Ferran Aguiló i de Pere Fullana, avui al Balears, en son una bona prova. Un s’enlluerna per l’assembleisme i l’altre ens parla d ela força de la seva acció.

A mi l’esquerra republicana de fa dos anys i mig, disposada a governar, disposada a pactar i orientada a l’esquerra, també em va commoure, però pens que només des del coneixement superficial es pot mantenir aquesta visió, més des de posicions que defensen el govern com a eina del canvi. El que més a destacat al llarg d’aquest període del tripartit, no són les esperpèntiques situacions que ha anat creant Carod. A banda de la posició davant l’Estatut, el més dramàtic i palpable ha estat la inacció a les que s’ha sotmès les conselleries manades pels independentistes i el model burocràtic i antiquat que s’ha pretès imposar a tot el govern

No hi ha manera de dormir. Quina son. Ahir no em vaig voler perdre en Matias Vallès (molt bé, però amb massa ganes dir massa coses). He anat a l’Auditori a escoltar tres suites per a violoncell de Bach. Misteriós, antic i modern. Magnífica interpretació de Cocset.

A la tornada no havia recordat que l’enllaç de Sagrera s’ha de fer sortint per la Meridiana, i així no son hores per un dia que s’han de consumir sens falta les darreres noticies. Per primera vegada, ara massa tard, en Maragall s’ha posat el capell de President i s’ha decidit a comandar.

Al programa de na Terribes en Carod i en Nadal expliquen la seva versió. Ara ningú en te la culpa.

Els polítics han oblidat que estan per exercir l’autoritat, i fan el que ara es diu “fer de polític” es a dir pastelejar i no prendre decisions.  La novetat ha estat afegir-hi una visió angelical, pretransicional, diria, de la política

El mal que s’ha fet el tripartit i el que ha fet Maragall tolerant el no govern i les actituds naifs  no són ni comparables amb el nostre pacte de progrés. Hi ha similituds en la torpesa presidencial, però el govern de Balears, tot i tenir consellers rematadament dolents, va fer molta més acció de govern i va prendre moltes més decisions que el tripartit, comptant a més amb l’hostilitat de sindicats i ecologistes i amb molta menys base social.

El mal que s’han fet els independentistes tudant el capital que havien guanyat fa dos anys és un suïcidi generacional que pot ser no comprendran fins d’aquí a molts d’anys. Ara toquen quatre mesos de sentir disbarats. Pot ser és el darrer dia d'escoltar les noticies. O el parte

El terme societat civil, ple de significats, ja no m’agrada per l’abús que alguns neoil·lustrats  en fan. Però no queda més remei que reivindicar una miqueta de societat civil  des d’aquesta societat mallorquina que només confia en la subvenció

Ni mecenatge, ni esforç sumat ni capacitat de fer pujar cap iniciativa que no sigui anant al mercat del subsidi públic. Hi ha a més la creença que això és el que cal i tot son queixes i demandes de més repartidora.

Així, amb el neoestatalisme encubert, si que no hi ha manera d’aixecar un país. A callar i vius a perdre la subvenció