L'arbre de pisos

Fa poc llegia, i ara no record qui ho signava, que els vint anys es llegeix i frueix de la poesia; als trenta de la narració i la ficció i als quaranta es sent atracció per les memòries i les biografies. Els epistolaris van en aquest darrer paquet i, certament a mi quasi mai em decepcionen, tot i la gran variabilitat que s’hi pot trobar.

Un dels llibres més recentment publicats a Mallorca – crec que encara ni s’ha presentat públicament– és la correspondència entre Estanislau de Kostka Aguiló i el seu pare l’escriptor i poeta Tomàs Aguiló i Fortesa (1812- 1884), un treball preparat i anotat per Tomàs Vibot. Un llibre que pot semblar intranscendent però que conté claus importants per a conèixer i interpretar la societat de Palma de finals del XIX, en particular la vida de l’escassa classe benestant, il·lustrada, catòlica (ultracatòlica, en dirien avui) que manté lligams amb els moviments culturals catalanistes, però que també mira i te les seves expectatives a Madrid, per la presència del seu referent Antoni Maura, i altres mallorquins ben situats al mon de la cultura i de l’administració.

El segon aspecte d’interès – o el primer, tot i la fugacitat amb la que s’esmenta -  ens revela  i  desxifra de forma brutal, l’estat d’ànim i la resignació amb la que els descendents dels jueus, els xuetes, pateixen la segregació  i el refús selectiu i subtil, però descarnat,  dels altres mallorquins de qualsevol posició. Només per un moment, en una de les 22 cartes que escriu el fill, que ha anat a estudiar al llarg d’un any a Madrid, es revesteix de valentia i planteja  al seu pare clarament un nou projecte de vida per a tota la família, a Madrid o a una altre ciutat, semblant a Palma però “libres de esta injusta pesadilla que nos oprime, tanto más angustiosa, cuanto más inmerecida” El fill no s’atura aquí i retreu a les clares al pare que sempre hagi d’acabar baixant el cap davant els insults i les ofenses. Estanislau encara insistirà en el seu projecte rebel, de fugir de Mallorca, quan el seu pare li contesta demanant-li paciència i resignació cristiana, amb l’esperança que l’evolució  de les coses “¿ Tardará este dia cuarenta años ? ¿ Quizas veinte ? Esto sólo Diós lo sabe !“ 

Tomàs Aguiló no podia saber que eren quasi cent els anys que hauríem d’esperar

L’única bandera que em veuria amb cor de penjar al meu balcó, seria una bandera blanca. La bandera que indicaria a possibles  agressors que som població civil, que em rendesc davant qualsevol persona armada i que desig la pau a ca meva i a tot el  mon. 

Estic d’acord que Mallorca tengui bandera, també que en tenguin les Illes, que en tengui Espanya i que les quatre barres identifiquin els Països Catalans, però a la meva edat no superaré mai  l’exagerat  sentit del ridícul o de pudor que m’impedeix fer de crossa o de suport de banderes, escuts, marques o anagrames. Aquesta fòbia als símbols i identificadors, l’he de reprimir per força quan vaig a un congrés o a un edifici controlat i em pengen una tarja amb el meu nom, però la projecció de la meva malaltia no m’evita pensar que les exhibicions de banderes tenen un component d’histrionisme grupal que em produeix fastidi.  

Si fos seguidor dels psicoanalistes trobaria un referent per aquesta síndrome antibanderera: confés - ara que els grans escriptors revelen els seus pecats de joventut - que quan devia tenir quatre anys vaig haver de fer esforços per decantar la bandera espanyola que tapava tot el balcó de ca la senyoràvia, - a l’anomenat aleshores carrer de Navarra - a fi de veure passar el cotxe que ocupava  el general Franco i la seva dona.  Aquí pot haver-se covat la meva precaució.

La bandera de Mallorca m’evoca més les bosses de les botigues de la plaça Major o les capses d’ensaïmades, que el meu país. Aquesta bandera, que va dibuixar per primera vegada el meu avi, l’Arquitecte Reynés, mallorquinista i catalanista, és  de cada cop menys discutida pels bizantins, però no veig cap motiu per haver- la de trobar dins la sopa, a les solapes o a les finestres i balcons.

No seré a Mallorca dia 12. Els transeünts hi som poc i quan hi som no tenim bandera. El meu fill, però, ha trobat un bon us al drap que ens va regalar el diari diumenge passat: la penjarà a la tenda de campanya a un festival de música i així –diu – tots sabran d’on és. Clar, però aquí tots ens coneixem, sabem d’on som i d’on venim

Els mesos que comencen en divendres son estranys i complicats. Que ho faci el Setembre li afegeix un companatge de masoquisme i pas en fals. Molta gent començava divendres a fer feina i a Barcelona hi havia els primers col·lapses de trànsit i moltes cares de son a la feina.

La depressió d’aquest dia primer, va ser avortada de bon començament gràcies a que els primers minuts del mes els vaig consumir a Can Solé de la Barceloneta, compartint sopar amb una delegació brasilera que ens ha visitat aquests dies per conèixer el model de sanitari de Catalunya. El contrast amb el menjat a Mallorca aquest estiu, la qualitat dels productes i el tracte rebut,  em va fer recordar el pas de l’anunci de la Once, canviat a petició del gremi de restauradors. 

L’espot publicitari sense malícia, perquè es referia als anys setanta, i a un grup de joves que acabaven el batxiller, no hauria ofès ningú si a Mallorca fos habitual menjar bé a preus sensats, però tenc por que el que he patit jo darrerament no deu ser tot mala pata o incapacitat per triar bons restaurants. Fora d'aquí quasi sempre l'encert. Al meu catàleg de temporada estiuenca hi ha el pitjor arròs negre que he tastat, menjat a ran de mar; una paella absolutament crua, transportada des d’un club nàutic fins a ca nostra; una fideuà feta amb fideus inapropiats, d’un club nàutic que no era el mateix que l’altre; unes albergínies amb gust del perfum de la cuinera a un local prop de Campos i un tumbet amb la tomàtiga agre a Palma mateix. 

Se que encara queden alguns pocs llocs a Mallorca, on es pot passar gust menjant i trobar carn, peix i verdures, de qualitat i en condicions. Pocs, no sempre a prop i quasi sempre ofensius a la cartera.

 Hi ha fracassos menors que ja no record i que probablement varen ser dissimulats per un bon vi o una conversa agradable.

 "Lo peor, la comida" deia la primera versió

Si no conegués de fa estona el Pare Vallespir, el Prior de la Real, em podria pensar, vist com el maltracten, que és un cap buit o que com molts d’altres, s’ha radicalitzat. Toni Vallespir és una persona raonable, intel·ligent i bon home, que escolta  i fa preguntes i que ha donat cobertura i suport al moviment que vol preservar el seu Monestir. A qualsevol altre indret tot-hom entendria que fa el que li correspon fer, seria una persona respectada i els uns i altres demanarien la seva mediació per resoldre el conflicte de l’Hospital de Son Espases.   

El moviment en defensa de la Real està carregat de raó, com hi està la intenció del Govern i l’Ajuntament per fer un hospital nou o com hi estava el projecte de l’anterior Govern de fer un hospital nou dins el recinte de Son Dureta. En el segon cas només és una qüestió de cost i de terminis; el primer és una qüestió vital, és un fet irreversible que hipoteca el futur definitivament i que per desgràcia te ja ara un retorn difícil. 

El mal que dissabte varen fer al moviment i al Pare Vallespir el grup de desubicats  patriotes ( com és que no ho veien venir els de La Real ?) no és res si es compara amb el mal que fa la incapacitat dels nostres governants per el diàleg, el consens i la tolerància. Els exaltats passaran la seva malaltia amb l’edat, la reflexió i les urnes; però no hi ha cap símptoma  que els que ara son al poder tenguin intencions de deixar de fer  política d’ aprimador i entenguin que els grans projectes de país han de passar per l’acord i el pacte.