L'arbre de pisos

L’amic Jordi Bayona m’haurà de disculpar pel titular tremendista i per  l’ús que en faig del seu nom – recordman del blog- per comentar el seu article, “¿ Se vive bien en Mallorca ?” llegit ahir a darrera hora fent la fugaç i cada cop menys freqüent lectura vespertina de  la premsa illenca.

No pretenc escarnir Bayona, però jo em bloqueig  cada vegada que un mallorquí se’m queixa i em fa una diatriba de lo malament que es viu a Mallorca. Si és el taxista que em recull a l’Aeroport els divendres – si no vaig carregat l’evit agafant l’autobús – call i em faig l’adormit; si és un desconegut li dic que te raó per esquivar la conversa; però als amics no els hi consent, els hi replic,  i per això ara ja eludeixen repetir-me el rosari llastimós dels pobres mallorquins.

A Mallorca es viu bé, (“unos viven bien y otros viven mal”, com em va dir un taxista a Santiago de Compostela quan vaig fer-li la mateixa pregunta que es fa l’article), la qual cosa no desmenteix la majoria de dades que l’article exposa i que ratifiquen que hi ha molt per millorar, com assenyala Bayona. Però pens que  l’anormalitat en la forma com s’expressa la queixa que amaga la pròpia pregunta, requereix de traducció simultània (mallorquí – el que sigui) i vol dir en general: el malgovern que patim em provoca ràbia i malestar, vull protestar contra algunes de les decisions que pren el govern,  m’agradava més com estaven les coses abans, o vull un canvi a l’Ajunatment i al Govern. Així de complicada és la nostra variant

El lament mallorquí (un xic conservador, disculpeu) ha arribat a ser argument reiterat per  polítics d’esquerra  que pensen que el catastrofisme respecte de Palma o de Mallorca despertarà als electors i forçaran un canvi de governants. El mètode no ha demostrat de moment cap aficàcia i a mi em recorda  allò de :"així no el vendràs mai a  l'ase". El curiós procediment el veig inimaginable a altres indrets: algú ha sentit a Carod, a Montilla o a Mas usar la mateixa tàctica a  Catalunya ? Per això mateix em varen sorprendre gratament les paraules d’Aina Calvo que vaig comentar fa poc al blog: “Tenemos una ciudad estupenda y vamos a trabajar para convertirla en una ciudad más justa”

Quan algún amic o convidat a l’Illa em diu: “que bien se vive en Mallorca” sempre li contest “ no te’n pots fer una idea”

Amb posterioritat ha sortit al blog  http://bayona.balearweb.net/post/555/23719

A mitjans mes de Setembre, recercant un fons epistolar a la Biblioteca de Catalunya vaig topar amb un poema de Ramon Picó i Campamar que no coneixia i que tant pel seu títol com pel seu contingut em va sorprendre. Després de consultar diversos experts se’m va confirmar que la composició escrita el 1867 i titulada “L’adéu del Jueu”, no ha estat mai publicada ni se’n coneixien de moments referències sobre la seva existència.

Ramon Picó i Campamar (Pollença 1848- Barcelona 1916), malgrat els excel·lents treballs publicats per Margalida Tomàs i per Pere Farrés, i el gran interès de la seva activitat no sols com autor teatral, com a poeta i com a recercador de tradicions populars, sinnó també com  a activista, és un desconegut a Mallorca i fins i tot un eclipsat a Pollença, per altres glòries locals. Home del seu temps, lliberal, romàntic, protagonista  de la Renaixença, i compromès amb la recuperació de la llengua i en la lluita per la igualtat, va viure la major part de la seva vida a Barcelona on va acabar sent secretari particular del Comte Güell

“L’adéu del Jueu” recorre  en forma emotivament dramàtica  els sentiments d’un jove jueu obligat a fugir de l’Illa, de la terra dels seus avantpassats, perseguit per la Inquisició. El mateix Picó deixava Mallorca definitivament el 1872 després d’haver denunciat públicament en un discurs electoral promogut pel Partit Radical a Pollença, la persecució patida pels descendents dels jueus i els actes que el 1823 havien acabat amb aldarulls i robatoris contra els marxandos del carrer. L' exasperació de realistes, frares i carlins va ser de tal violència que Picó necessità protecció per evitar que fos apallissat sense pietat.

El poema redescobert  confirma la insistència de Picó – del que ja es coneixia el poema “La filla de l’argenter”-  en botar-se la restricció que els propis poetes xuetes de la Renaixènça s’imposen de no tractar el tema que els preocupa i els margina. Així, Picó esdevé, juntament amb el Canonge Tarongí, l’única veu que és capaç de denunciar la doble moral de l’església i la crueltat social d’una comunitat que conviu i manté les aparences amb una classe a la que segrega amb obstinació

Fa dos dies que din de cuy. Ahir un de sencer a la planxa i avui amb faves, choclo i arròs. El cuy és el conill de rata o hamster, que s'està convertint en el principal aport de proteina animal pels habitants de les zones més pobres dels Andes peruans.

Ranracancha és a més de 3700 metres d'altura i te una escola de primària amb 400 alumnes, que viuen en cases miserables fetes d'adobe i a les que el projecte dona suport per fer  "cocinas mejoradas ", un espai diferent pels cuys i les persones i "letrinas aboneras".

Fa poc que tenen electricitat, però a les comunitats més allunyades i pobres: Cura Rumi (res a veure amb la Rumi de per aquí; rumi és roca en quetxua i el nom ve d'una pedra que pareix un capellà)  o El Salvador, no tots tenen aigüa i no hi ha clavagueram de cap mena.

Pobresa extrema, brutor i misèria, suportars amb una sorprenent dignitat i hospitalitar

Fa son i l'avió d'Andahuaylas surt a les 6 del dematí. Per fi he fet el primer pisco sour (for you baby !).

Al despatx del Ministre hi ha una reproducció d'un retrat d'Hipolito Unanue.

Per Benavides els micros segueixen fent carreres. A la televisió Alan Garcia diu que ha convençut Bush pel TLC.

Xile guanya per un gol a la selecció de Perú.

Els "rebrots" surten de passada a les converses

Lima s’allarga seguint la costa des d’una petitíssima elevació,  d’uns 15 metres sobre el nivell del  mar. La conurbació lineal deu tenir més de 20 KM. Una vegada vaig arribar als límits de Puente de Piedra, traspassant suburbis d’assentaments de pols i misèria. Per l’extrem contrari l’any passat vaig anar a dinar de peix a Chorrillos, un lluminós dia de la Immaculada 

La primera impressió que fa Lima, és de ciutat sense cel. Amb atmosfera  de to uniforme gris pàl·lid,  contaminada en l’aire i en el silenci, sempre amb contrapunt de bocines. Densa en trànsit i en gent. De ciutat pobre i antiquada, embotellada permanentment pels petits autobusos en competència dels que penja una persona que fa l’article als potencials usuaris i per taxis de tota mena. Però amb l’ús continuat es pot anar descobrint la ciutat: Barranco, Miraflores, el Centre, els cafès, la intensa vida cultural, els restes colonials, les llibreries, l’esplèndida cuina peruana, fins fer-la una ciutat interessant i fins i tot entranyable que pocs turistes deuen conèixer.   

Lima és una ciutat viva i relativament segura en la que  un pot anar  destriant  els “limeños mazamorreros” els autèntics els que saben que son diferents, que s’identifiquen amb aquesta macrocapital diversa i de contrasts, la pobresa de la qual és no res en comparació amb les regions pobres del país.  Mazamorreros, m'ha fet veure una limeña mazamorrera, que ve de la compota dolça feta amb choclos morats, un postre deliciós, a un país de postres i de llepols. Els limenys es consideren, per tant, a ells mateixos dolços, refinats i enemics de la complicació