L'arbre de pisos

Dilluns aniré a Sant Hilari Sacalm. Fa trenta sis anys exactes que no he estat a Sant Hilari.

Quan he de retornar a un lloc, i fins i tot quan he d’anar on no he estat mai, faig un esforç de memòria o d’imaginació, per retenir la imatge prèvia que en tenc i m’afany  per desmesclar-la de la impressió que em provoca la visita actual

A finals dels anys cinquanta, l’uròleg va aconsellar a mon pare que anàs anualment a prendre les aigües de la Font Picant a Sant Hilari, per controlar el mal de pedres al ronyó que patia. Cada estiu, el mes de Setembre, al llarg d’una quinzena d’anys, mon pare passava dues plàcides setmanes a Sant Hilari,  l’objectiu principal de les quals era fer dos viatges cada dia, dematí i horabaixa, al redol humit del balneari on brollava l’aigua medicinal, de la que n'havia de consumir, per prescripció del metge,  un parell de tassons per sessió

Les absències estivals de mon pare, eren un interval fascinant, a  l’espera del seu regrés, quan de la seva maleta sorgia l’exòtic fuet, els “Jaumets”, alguna modernitat de Barcelona i qualque regal per noltros. Els darrers dies d’aquells estius que acabaven a primers d’Octubre,  vigilàvem l’arribada del carter que entrava  a la casa de Son Rapinya, travessava el jardí i tocava a les persianes. Ma mare sortia, i  ell, – amb un defecte de dicció que noltros escarníem  –  pronunciava el seu nom i li  lliurava dues o tres cartes que s’havien acumulat a correus. El logotip de l’Hotel Suizo o la postal en blanc i negre del poble, que ja havíem distingit, confirmava la seva procedència, sense necessitat de llegir  el sobre.

Per dues vegades vaig ser l’acompanyant del meu pare en el seu descans terapèutic, en estades que tenien quelcom d’iniciàtic, de descobriment: un altre indret, Catalunya, una curiosa barreja social, la gent del poble i els rics estiuejants,  amigues i amics efímers, gent d’un estiu d’adolescent.

Em seduïa que Sant Hilari fos “La villa de las cien fuentes” i em feia el propòsit d’arribar a beure aigua de totes elles.

Ara, concentrat, ulls clucs, intentaré recuperar els aromes dels carrers, el sabor de la magnífica verdura bullida i l'olor del perfum d'aquella senyora, dona d'un fabricant de televisors que s'allotjava al mateix hotel que noltros

Passatger, transeünt i assidu usuari de vols (pasajero frecuente, en diuen les companyies) em rebel contra la discriminació positiva que toleram els viatgers d’avió, sobreprotegits amb una comèdia impressionant, que no mereixem quan ens desplaçam amb el  metro o amb l’autobús.

El que fa poc més d’un any era considerat una mostra de la paranoia americana, s’ha anat imposant de forma mimètica i sense raons a tots els aeroports. El grotesc  gest de treure’s el cinturó, el  ridícul caminar sense sabates o la molèstia d’obrir i mostrar l’ordinador portàtil, s’acaben d’importar a Son Sant Joan i els hem començat a sofrir amb paciència. L’extremisme amb el medicaments i el sainet dels 100ml, auguren que poden venir coses molt més còmiques.

Algunes nits m’adorm pensant en les cues en ziga – zaga, com un nou suplici de Tàntal, uns passadissos virtuals  a través de les quals no arrib mai ni a l’escaner, ni a la porta d’embarcament, ni al meu avió. Després somnio que aquests caminois ho han omplit tot i que abans d’arribar a casa he de fer cent voltes a la dreta, cent voltes a l’esquerra, i finalment m’he de treure la corretja, les sabates...i els calçons

Menjant un plat de macarrons italians – és a dir penne - em vaig convèncer o pot- ser em varen fer veure - que la millor opció per el govern català que s’ha de crear les properes setmanes, és la configuració d’una aliança entre aquells grups que varen impulsar i varen donar suport al nou Estatut.

La solució és la més òbvia i pot ser per això, per evident,  no figura ni a les travesses que aquests dies comenten els diaris, ni entre les primeres propostes i globus sondes que emanen de les seus dels partits. Si l’objectiu de la legislatura és desenvolupar normativament i políticament el nou marc estatutari, tendria poc sentit que això ho fes una coalició de partidaris i crítics a l’Estatut, amb el  perill que es repetissin de nou les discrepàncies, les divisions i els camins que han cremat  polítics valuosos. Sens dubte és un bon moment per a una coalició composada per tots els partits que han estat part de les candidatures de CiU, PSC i IC,  en consonància amb el periode de redreçament que ara correspon i seguin precedents que ja es varen donar a la fructífera època de la transició. 

Pot xocar que algú imagini a Iniciativa i convergents compartint Consell de Govern, però n’hi ha prou en contemplar el precedent, probablement menys justificat, de la lliga entre un partit democratacristà, el PNB, i Esquerra Unida que governa al País Basc ja fa alguns anys. Mirant molt més a prop, ningú no s’escandalitza – al contrari, te molts partidaris – per la coalició electoral mallorquina que uneix l’aliat illenc de Convergència, -, el PSM, - que aquests dies, precisament,  ha ratificat el seu suport a Artur Mas, amb Esquerra Unida.

Catalunya necessita més que mai un govern fort, estable, gestor,  capaç de trobar aliats fora de les seves fronteres i apropar-se als ciutadans de l’interior. Un tripartit bis, seria una justa segona oportunitat, un desig i una aspiració de molts, la confirmació que l'esquerra pot oferir una alternativa a Catalunya, però el risc és alt i les garanties que poden oferir alguns integrants son fluixetes  

ACTUALITZACIÓ Dilluns 6 de Novembre

Pareix que la cosa és al forn i pot ser cuita en pocs dies. Sigui ben arribada la segona oportunitat, si tots els cuiners hi posen esment i apliquen el que han après.  Si és exitós ho celebrarem i ens en beneficiarem.

De l'èxit de la reedició, els mallorquins prendrem llum de na pintora, perquè a Balears d'alternativa només n'hi ha una

Habitualment no pas els festius a Barcelona. O retorn a Mallorca o soc de viatge. Però tot i l’escassa experiència recent, de la passejada matinal per Barcelona en faig la deducció de que avui és un dia normal. Un dia de Tots Sants estranyament – no excepcionalment – calorós i tranquil.

Molts passatjants. Més gent gran, pot ser. A Barcelona, a diferència de Palma, molts majors es muden el diumenge. Es veuen homes amb americana i corbata, amb aire pulcre, digne  i un poc estantís i les dones que superen la seixantena es pinten i s’enjoien per anar a fer la volta amb el seu home o les amigues. Dins la mescladissa de turistes, joves, famílies i immigrants fan una contribució interessant per reconèixer el que era fa poc la part principal del paisatge humà dominical.

Al Col·legi Electoral que hi ha a l’Escola Industrial he comptat dotze meses. No és estrany, per tant, que fos de gom a gom, de joves i vells, el que alomillor m’ha donat una falsa impressió de participació important. Observant l’anàrquica taula de paperetes (no entenc com la gent s’hi podia aclarir amb la confusió de noms) m’ha semblat que molta més gent pegava grapada i posava als sobres  les que corresponen a la candidatura de CiU que a les d’altres propostes

La campanya ha estat de perfil alarmantment baix. Ha fet l’efecte com si hi hagués acord general o consigna dels assessors de no parlar de res, de no recordar cap dels problemes importants que te Catalunya  i sols fer acudits més dolents que mai i confondre sobre les aliances futures. Prova d’aquesta percepció son els comentaris coincidents, de dues persones diferents ambdues amb vinculacions amb el tripartit, en els que reconeixien que el millor de tots els candidats ha estat Piqué, per molt que els plantejaments del seu partit siguin aberrants. Aquesta visió, amb la que em sap greu no divergir, era sustentada per la segona interlocutora en el fet que és l’únic que ha estat una persona “normal” en la vida, en oposició als altres candidats, tots, en gran mesura professionals de la política i allunyats de les aspiracions i interessos de la gent

Per provocar i fer una aportació del tot incorrecte es pot afegir que fins i tot “ciutadans” ho ha fet millor, amb més nivell i més arguments i que no és gens improbable que en tregui un rèdit en vots.

Escriure avui de Carlos Cristos te poc mèrit, ara que s’ha fet públic el reconeixement al film  Las alas de la vida,  del valencià Toni Canet,  del que n’és el protagonista.  Ho dic perquè  sense el premi obtingut a la Seminci de Valladolid pel documental, sense el propi documental que expressa la seva mirada des de la malaltia degenerativa que pateix i sense aquesta ditxosa atrofia que se’l menja, la peculiar personalitat de Carlos Cristos és digna  per si mateixa de consideració, respecte i admiració.

L’èxit del que ha estat el seu projecte obsessiu de quatre anys, dut endavant en condicions de cada vegada més fràgils, s’explica i era augurable  coneixent la seva caparrudesa, la seva capacitat de feina, i  la seva honestedat, dins una personalitat compromesa i obsessiva, expressada sempre amb una naturalitat sense complexes ni doble llenguatge, que desarma  qualsevol.

El Carlos Cristos, que ara fa poc més d’un any que no veig, però que contesta els correus, envia informacions científiques i de denuncia i s’entesta en programar noves “convocatòries” d’amics a pesar de l’esforç que li suposa, ha canviat molt poc la seva manera de ser,  a pesar del deteriorament físic que li dificulta de forma important la mobilitat, el treball amb l’ordinador i sobretot la socialització.

Metge de Família humà i humanista, polifacètic, músic, informàtic i esportista, la descripció de Carlos Cristos només es pot fer analitzant el resultat de passar pel turmix les miques que componen una personalitat molt particular amb trets contradictoris de savi despistat, contestatari, rigorós, lleial, crític i autocrític, exigent, amic, compassiu, filantròpic, reivindicatiu... Un home del futur amb valors permanents, que afirma, en una recent entrevista, que ha trobat en perdonar una de les més grans compensacions.